OPINIÓ

Senyores i senyors

Sembla que hi ha remenòrum arran de la publicació del Decret 22/2019 de 22 de març, pel qual es prenen una sèrie de decisions logístiques relacionades amb les eleccions del 26 de maig vinent. Tot i l’explosiva inclusió de la identitat de gènere (i no el sexe biològic) a l’hora de conformar la paritat i “cremalleritat” de les llistes (vegeu l’informe del Servei de Coordinació i Atenció a la Diversitat Sexual i de Gènere, inclòs a la memòria del Decret), el que va resultat més golós per als mitjans van ser les noves normes per imprimir els sobres electorals, que recolliran les formes “Diputades/Diputats”.

No sembla, però, que el Departament de Filologia Catalana de la UIB hagi acollit amb gaire entusiasme la nova nomenclatura, o això diu la premsa, que ves a saber... En qualsevol cas, s’anuncia una declaració sobre gènere per part del Departament, que per ventura tendrà tant d’èxit com la primera, de l’any 2009, que va ser generosament recompensada amb el Premi Cromanyó pel Lobby de Dones. També es prepara una queixa per no haver estat consultats a l’hora de perpetrar la inexplicable i inexcusable diferenciació entre “diputats i diputades”.

El Govern, sabent com sap que els humans som animals simbòlics, tira pel dret i diu el que ja deia el Decret a la introducció: que es vol lluitar contra el llenguatge sexista, que es vol compensar la invisibilització secular de la dona, que s’adapta a les noves sensibilitats... Cada un al seu paper. Res a dir.

La tesi del Departament és que el nom no fa la cosa i que, per damunt de tot, s’ha de respectar la ciència lingüística. De fet, el mot “ciència” és invocat recurrentment pels representants de Departament, que semblen oblidar que les ciències humanes són ciències, sí, però no exactament “exactes”. Un poc com quan els constitucionalistes espanyols ens afuen la “llei” espanyola i internacional com si tengués la mateixa naturalesa i abast que la “llei de la gravetat”.

El debat és conegut i parteix del fet que en català el terme no marcat és el masculí, que recull intrínsecament el femení, per allò que “metges” inclou les metgesses i “professors” pressuposa les professores, i que la llengua funciona així i que és un error lletgíssim cercar la igualtat –que no neguen, eh?– per aquesta via. Els altres –o les altres?– pensen que “metges” no inclou les metgesses, sinó que les invisibilitza. I així ho tenim. Nihil novum sub sole.

El que sorprèn, però, és el cas concret que ha provocat la nova i santa indignació departamental deu anys després. Perquè en la fórmula “Diputades/Diputats” impresa en la portada d’un sobre –no en un text discursiu articulat– diria que hi ha una sana i assumida naturalitat, i un fet de “parla” que es va imposant tranquil·lament per damunt de la “norma”.

Precisament, els usos jurídics, heràldics, protocol·laris o retòrics, i la recerca d’una certa eufonia, juguen a favor de les formes dobles. Precedents n’hi ha. Les primeres paraules escrites en català, ves per on, són “Volontat d’aqel o d’aqela qe testa en sa vida”, al ‘Liber Iudiciorum’, segle XII. També al 'Llibre de les Costums de Tortosa' del 1272 llegim “e lo dit servent o serventa per alcuna raó s’exirà de son seynor o de sa dona...”. I trobam la fórmula “...fer entendre a totes les natures de gents; ço és a homes i a dones, de qualsevulla estament que sia”, al 'Llibre de Sent Soví', el famós receptari del segle XIV.

Tampoc els eufònics textos bíblics es conformen sempre amb el terme no marcat i ens relaten nombrosos episodis “aparellats”. Així, “esclaus i esclaves”, “fills i filles”, “servents i serventes”, “pares i mares”... habiten el Gènesi, l’Èxode, el Levític... Per no parlar dels teatres mallorquins, que sempre reben el púbic amb un “Senyores i senyors, l’espectacle està a punt de començar”. O l’entranyable benvinguda “Hola, nins i nines”, popularitzada per Cucorba a les diades i festes majors d’arreu del país.

A les antípodes dels eminents filòlegs, se situen els defensors –ai, no, les defensores!– del genèric femení, que –d’una manera un poc venjativa, diria jo– utilitzen el femení com a terme “no marcat”. El regidor de Cort Aligi Molina, per exemple, és una de les encausades de la Conselleria pels fets del 2012. I tan amples, tu.

Parteixen del posicionament contrari –“el nom sí que fa la cosa”– i, s’ha de reconèixer, d’una gran capacitat d’autosuggestió que els fa creure que els usos lingüístics s’estableixen i s’estenen a cop de ponència d’igualtat d’un congrés comarcal.

Sens dubte, la màxima expressió ha estat la marca electoral Unidas Podemos. Impressionants, les portades de la tornada de Pablo Iglesias, el 23 de març. Una gentada, banderes feministes i, damunt l’escenari, els “Hembra Alfa” habituals: Iglesias, Monedero, Echenique, Garzón...

EDICIÓ PAPER 24/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF