15/06/2013

Seguirem tenint classe mitjana?

4 min

Què passa quan desapareixen llocs de treball qualificats? Fa segles que la gent es fa aquesta pregunta. El 1786, els obrers de Leeds, un dels centres de la indústria llanera del nord d'Anglaterra, van redactar un manifest contra el creixent ús d'unes màquines que feien la feina feta fins aleshores per mà d'obra qualificada. "¿Com s'ho faran aquests homes per mantenir la seva família, ara que els han acomiadat?", es preguntaven els signants del manifest. "¿I on col·locaran d'aprenents els seus fills?"

Aquestes preguntes no eren cap bestiesa. Amb el pas del temps -és a dir, al cap d'un parell de generacions- la mecanització va fer pujar considerablement el nivell de vida dels britànics. Però no és gens evident que els típics treballadors en traguessin gaire profit durant la primera fase de la Revolució Industrial; en canvi, n'hi va haver molts que en van sortir clarament perjudicats. I els treballadors més perjudicats acostumaven a ser els que, amb grans esforços, havien adquirit unes valuoses competències que de sobte es van devaluar.

Així doncs, ¿vivim ara una època semblant? I, en cas afirmatiu, què hi podem fer?

Fins fa poc, l'opinió generalitzada sobre els efectes de la tecnologia en la classe treballadora era, en certa manera, reconfortant. És evident que molts treballadors no es beneficiaven gaire -o, en molts casos, gens- de l'augment de la productivitat, alhora que el gruix dels guanys anava a parar només a una minoria de la població activa. Però, segons deien, la tecnologia moderna feia pujar la demanda de treballadors amb estudis superiors, alhora que baixava la de treballadors poc qualificats. I els estudis eren la solució.

Aquesta explicació sempre presentava, però, alguns problemes. Sobretot perquè, tot i que potser justificava per què cada vegada hi havia més diferències salarials entre els titulats superiors i els treballadors poc qualificats, no explicava per què un petit grup -el famós "u per cent"- obtenia en general uns beneficis molt més elevats que els treballadors amb estudis superiors. Cal dir, de tota manera, que fa una dècada aquesta explicació potser sí que tenia algun sentit.

Avui, però, s'està perfilant una imatge molt més sinistra dels efectes de la tecnologia en el món del treball. Segons aquesta imatge, els titulats universitaris tenen les mateixes probabilitats que els treballadors sense estudis de veure's desplaçats i infravalorats; per això, demanar més nivell d'estudis pot causar més problemes que no resoldre'n.

Abans he assenyalat que la creixent desigualtat observable als Estats Units va experimentar un canvi cap al 2000. Fins aleshores, tot era una qüestió de competència entre treballadors; la distribució d'ingressos entre treballadors i capital -entre sous i beneficis, si voleu- es va mantenir estable durant dècades. Des d'aleshores, però, la part del pastís corresponent als treballadors s'ha encongit dràsticament. Pel que es veu, no és un fenomen exclusivament nord-americà. Un nou informe de l'Organització Internacional del Treball assenyala que en molts altres països passa el mateix, tal com es pot esperar quan les tendències tecnològiques mundials es giren en contra dels treballadors.

I alguns d'aquests girs poden ser sobtats. El McKinsey Global Institute ha publicat fa poc un informe sobre dotze importants noves tecnologies que considera susceptibles de convertir-se en "pertorbadores", perquè poden alterar el mercat i l'actual ordre social. Un ràpid cop d'ull a la llista de l'informe fa pensar que algunes de les víctimes d'aquestes pertorbacions seran treballadors considerats ara molt qualificats i que han invertit molt de temps i diners en l'adquisició d'aquests coneixements. Per exemple, l'informe apunta que veurem molta "automatització en el treball desenvolupat en l'economia del coneixement" gràcies a un software que farà coses que abans només podien fer titulats universitaris. La robòtica avançada potser eliminarà encara més llocs de treball en el sector manufacturer, però també pot arribar a substituir professionals de la medicina.

Així doncs, ¿els treballadors simplement han d'estar disposats a adquirir noves competències? Els obrers de la indústria llanera de Leeds del segle XVIII ja es van plantejar aquest problema el 1786: "Qui mantindrà les nostres famílies mentre ens dediquem a l'àrdua labor d'aprendre un nou ofici"? I també preguntaven: ¿què passarà si el nou ofici, al seu torn, queda obsolet a causa de nous avenços tecnològics?

Els actuals homòlegs dels obrers de Leeds també es podrien preguntar: "Què serà de nosaltres si, com molts estudiants, ens endeutem de valent per adquirir uns coneixements que ens diuen que ens fan falta i després descobrim que l'economia ja no necessita aquests coneixements?"

Per tant, els estudis ja no són la resposta a aquesta creixent desigualtat; això suposant que alguna vegada ho hagin estat (cosa que dubto).

Aleshores, quina és la resposta? Si la imatge que he presentat és certa, l'única manera de tenir alguna cosa semblant a una societat de classe mitjana -una societat en què els ciutadans tinguin una garantia raonable de fer una vida digna a condició de treballar intensament i respectar les regles- és disposar d'una forta xarxa de protecció social que garanteixi no tan sols l'atenció sanitària, sinó també uns ingressos mínims. I ara que cada vegada és més elevada la proporció d'ingressos que, en lloc de beneficiar els treballadors, van a parar al capital, aquesta xarxa de protecció s'hauria de pagar en gran part amb impostos sobre els beneficis i/o els ingressos procedents d'inversions.

Ja sento els conservadors que posen el crit al cel sobre els mals de la "redistribució". Però aleshores, ¿es pot saber què és exactament el que proposen?

stats