OPINIÓ
Opinió 25/04/2016

Segona volta

3 min

Les consultes del rei als representants dels diferents partits iniciades aquest dilluns no seran més que un tràmit en una precampanya electoral que ja porta mesos en marxa. Seria una sorpresa majúscula que Felip VI proposàs de nou un candidat condemnat al fracàs parlamentari, fet que converteix la ronda d'entrevistes en un acte més d'aquesta tragicomèdia política i en una simple excusa perquè els candidats, en les rodes de premsa posteriors, assenyalin els culpables (tots els altres) de la repetició d'uns comicis que només generen dubtes i desencant i que, no és una simple anècdota, ens costaran a tots desenes de milions d'euros.

Com us comentava fa just un mes, són pràcticament nul·les les probabilitats d'un acord “a la catalana”, és a dir, en el darrer minut de la pròrroga, per molt que alguns assegurin que el PSOE, davant els avenços que sembla que s'estan produint entre Podemos i Esquerra Unida, està obligat a apostar per un pacte d'esquerres ‘in extremis’ (amb la necessària aquiescència dels partits catalans) o a conformar-se amb una tercera posició que el col·locaria en una situació molt delicada, sobretot pel que fa als seus precaris equilibris interns.

I així ho han demostrat els principals actors, intensificant el to electoralista: Mariano Rajoy se sent en forma, amb ganes i disposat a donar la batalla “por España y por los espanyoles”, mostrant-se convençut d'haver fet el que havia de fer i disparant contra socialistes i Ciutadans per haver provocat aquesta situació d'ingovernabilitat; Pedro Sánchez continua presentant-se com l'únic candidat possible si de veres volem foragitar el PP del govern i focalitzant les culpes de no haver-ho aconseguit sobre els podemites (“s'han marcit aviat”); Pablo Iglesias oferia diumenge un míting (pre)electoral a Madrid, parlant d'una segona volta i assegurant que estan obligats a desfer l'empat actual, amb “generositat” i “sense excloure ningú”; i Albert Rivera ja es mou perquè no se l'identifiqui com la parella de ball de Sánchez, proposant increïbles governs encapçalats per independents i marcant distàncies amb l'altre sotasignant d'un pacte “reformista i de progrés” que ningú no sap ben bé a quina estratègia responia.

A partir de tot això, les preguntes que em vénen al cap són múltiples i variades: quins efectes tendrà sobre la participació l'òbvia desil·lusió de l'electorat i, sobretot, a quina formació pot perjudicar més? Resultarà rendible a l'encara president en funcions el seu estil Dúo Dinámico (‘soy como el junco que se dobla pero siempre sigue en pie’), barrejat amb el missatge de por d’un govern format per radicals i independentistes? Arribaran a bon port les negociacions entre Podemos, les confluències i Esquerra Unida? Aconseguiran els suports necessaris per superar el PSOE? I si és així, acceptaran els socialistes participar en un govern d'esquerres que no liderin? Quina influència tendran els innumerables casos de corrupció que afecten el Partit Popular? Traurà rèdits electorals, Albert Rivera, del seu paper de mediador que intenta mantenir un equilibri impossible entre els dos grans partits? Quina serà la intensitat del transvasament de vots, no només entre els grans partits, sinó de l'electorat que el passat 20 de desembre va optar per un partit que no va obtenir representació al Congrés? En definitiva, canviaran els equilibris actuals el 26 de juny? O millor dit, les modificacions en l'aritmètica parlamentària seran prou profundes per rompre una situació que els nostres representants no han sabut o no han volgut gestionar?

I nosaltres, els ciutadans? Fins a quin punt ens afectarà la creixent desafecció? Ens empassarem de nou els increïbles arguments que s'exposaran per justificar que aquell que durant mesos s'ha identificat com el gran enemic d'Espanya, de la recuperació o del progrés sigui el soci indispensable per garantir la governabilitat? Acceptarem sense dir ni pruna acords que es podrien haver pres sense deixar passar mesos i oportunitats? En les properes setmanes tendrem l'oportunitat d'anar responent aquestes i altres preguntes, però no puc evitar la sensació que, amb aquesta segona volta totalment evitable, ens estan prenent el pèl, cada cop més descaradament.

stats