OPINIÓ

Saxa cavantur aqua

Dissabte a vespre n’arribaven apressades les primeres notícies: la major de can Moll era morta. A pesar de l’edat i del previsible desenllaç de tota senectut, la notícia no deixava de produir dolor i, fins i tot, una certa estranyesa.

Alguna cosa desafiava la mort en el semblant de la provecta anciana. Segurament, el somriure. El somriure que heretà de son pare –tots els Moll somriuen igual–, fet de calidesa i paciència, però també d’ironia intel·ligent. Proper i esquiu a la vegada. I un punt polissó.

Impossible separar n’Aina Moll de tota la nissaga que, per abundant i rellevant, ha marcat des d’un o altre àmbit gran part de la vida mallorquina durant dècades. Impossible desposseir-la del tarannà familiar que és marca de la casa: l’amor per la terra i per la llengua, el gust per l’estudi i per la feina, l’amable caparrudesa, la bona conversa, l’incansable servei comunitari, i una certa despreocupació per les qüestions materials que tant inquieten els altres.

I d’entre les moltes virtuts que heretà de son pare, una manera peculiar d’entendre la lluita. Des de la transversalitat i amb esperit de concòrdia. Des del consens, contra ningú, sense efectes col·laterals. Travessant, amb cordialitat i fermesa, dècades i generacions; desafiant el pessimisme; aprofitant al màxim els límits de la realitat i del que és humanament possible; imposant-se l’optimisme com l’uniforme imprescindible per a la tasca diària.

Una lluita sense combat, diran alguns. Exacte: sense combat, sense bàndols, sense dreceres i sense damnificats. Però una lluita inequívoca. Neta, amb la cara alta, persistent i insistent. Productiva i exemplar.

Una filosofia que accepta l’espera, que valora la paciència, que assumeix la necessitat d’adaptar-se per resistir. Disposada no només a no envestir, sinó a fer les tornioles i cucaveles que fessin falta per continuar avançant.

Com el dia que, a finals dels anys seixanta, la Casa Catalana de Palma havia programat una conferència de Don Francesc i arribà, com era habitual, la prohibició de fer-la en català. N’Aina reia ben a pler quan contava la reacció de son pare, que pujà a l’estrada i amablement digué: “Me dicen que la conferencia ha de ser en castellano. Pues bien, la conferencia ha terminado”.

Sense damnificats, però sense treva. És el que expressa el lema de can Moll, manllevat a Ovidi: 'Dura tamen molli, saxa cavantur aqua'. Què hi ha més fort que les roques? Què és més tou que les ones? I, tanmateix, fins i tot la roca més dura serà foradada per l’aigua.

També revenen records dels anys vuitanta, quan n’Aina desplegava la seva política lingüística des de la Direcció General de la Generalitat de Catalunya, amb unes línies estratègiques ben clares: Immersió escolar, promoció social i projecció exterior.

Segurament no és de bon to retreure-ho ara, però alguns sectors, legítimament, trobaven aquestes polítiques massa tebes i possibilistes. Massa acomodatícies conjunturalment. Fins aquí, cap problema. Tothom ha de defensar el que pensa. El que em resultava –i em resulta encara– incomprensible és que de vegades s’hi arribàs a desplegar una crítica ferotge i una desqualificació desmesurada.

Diuen que aquesta terra congria traïdors. No ho sé jo... A mi, em sembla que excel·leix més en el planter de ‘criticons’. I de franctiradors que disparen còmodament a tot el que es mou o intenta moure alguna cosa. Quina dèria de tenir un país petit, en lloc de voler créixer per arribar pertot i a tothom. I guanyar.

Faríem bé d’aprendre a mitificar els nostres herois. Els extraordinaris i els del dia a dia. Els que admiram sense fissures i els que comparteixen amb nosaltres només una part del temari. Els del passat i els del present. Els valents i els prudents. Els d’un dia, els de molts de dies i els de tota una vida.

Sense capacitat de mitificació –valuosa estratègia de gratitud i cohesió– serà molt difícil foradar la roca.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF