Sants sopars

Abans d’ahir vaig donar per inaugurada la temporada de sopars de Nadal, amb magnífica companyia i fato de qualitat (i en abundància). En soc un ferm partidari, dels sopars, com a lubricants de la convivència, i també recolzo avançar-los en el calendari tant com sigui possible. A partir de Tots Sants ja se n’haurien de poder fer. Sí, s’ha de començar ben d’hora perquè després es complica tot i encabat no queden dates disponibles. D’aquí a Reis tot serà una marató, una bogeria, un gastrocafarnaüm que, com deia aquell alcalde de Barcelona, hauria de ser administrat en petites diòcesis. Ja veuran, ja, el divendres quinze, quina densitat. A més, si tenim una mica de temps podríem organitzar millor els temes de conversa. En el sopar de l’altre dia, els tòpics van anar saltant de les multes de trànsit (quines s’han de pagar i quines no), l’adquisició de la nacionalitat, particularitats dels registres civils, el porta a porta, l’obligació d’anar amb el cotxe equipat i l’exposició pública de diverses intoleràncies alimentàries. Queden a la recambra, per a lliure distribució en els futurs sopars, l’ús de la tecnologia per evitar vergonyes com el gol del Messi, la instrumentació del segon concert de Brandenburg, la complexíssima situació política catalana (que s’hauria d’administrar només en dosis homeopàtiques i encara segons com), l’oferta de sèries de Netflix, el preu difícil dels vins andorrans i per què hi ha tantes cerveses artesanes que ehem.