OPINIÓ

Santa innocència

La professora arriba a la 'rentrée' del segon trimestre carregada de grans projectes, i també de programacions d’aula i altres burocràcies. Preparant llibres i dossiers, pensa en un admirat professor de Matemàtiques que va conèixer fa mil anys. El recorda arribant a classe mans buides i omplint la pissarra de poètics teoremes. Mentre puja els tres pisos afeixugada per carpetes i portafolis, reconeix que no ha complert el propòsit d’assemblar-s’hi.

A la porta de 1r D l’espera na Irene, que es disculpa per haver oblidat el llibre. “Vaja, i això?”. Ella li explica en to neutre: “Pues que ahora mis padres se van a separar y nos iremos de casa mamá, mi hermano, la tortuga y yo”. La professora pensa com abordar un tema tan delicat, però rectifica davant l’evidència d’una Irene prou satisfeta amb l’acord de divorci. Millor així. Entren a classe i encara té temps de reflexionar entre la diferència de “tenir una tortuga” –generació X– i “viure amb una tortuga” –Millennials–, just abans de comprovar que avui tampoc funciona internet.

Haurà d’improvisar –llàstima de programacions d’aula, fa broma. Els fa parlar de les vacances nadalenques. Amb el seu musical accent senegalès, Ndyane Namir explica el dia que dinaren tots junts a cal seu conco. Deu ser l’únic alumne –dels 864 que té el centre– que diu “conco” per dir “tio”. Entendrida, la professora pensa en l’esforçat professor de Taller que li ho deu haver ensenyat. Prodigi de país imperfecte, però tenaç.

A l’hora de guàrdia corregeix les postals nadalenques que els alumnes han escrit per als seus avis. Yanze Dudus n’ha triat una de moixets i l’ha escrita amb lletra molt rodona. Els conta que a Mallorca no neva per Nadal i que s’enyora molt de Moldàvia. Acaba amb un simpàtic “Un pet molt gran per als cosins”. La professora somriu i anota en vermell, també amb lletra molt rodona: petons, besades...

A l’esplai té coordinació de Biblioteca i aprofita per telefonar als pares dels alumnes que encara no han tornat els llibres. La mare d’en Jonathan la deixa sense paraules: “Mi hijo? Un libro? Impossible”. La professora insisteix i li diu que ella mateixa l’hi va deixar, que ell se’n deu haver oblidat. La mare hi torna, ara més didàctica: “¿No ve que si hubiera un libro por aquí yo lo habría visto?”. Un calfred recorre l’espinada de la professora, ja en retirada. Li desitja un bon any i una bona setmana.

A l’hora de tutoria fa omplir als alumnes l’enèsima versió de la fitxa personal que els han passat de Secretaria. En Pau deixa en blanc el concepte “Professió del pare”. Ella, pacient, li ho fa notar. “És que no ho sé, profe”. “No fa feina o no saps de què fa feina?”, insisteix ella. Sí, sí que en fa, però no sap de què. Fins a quatre alumnes de 13 anys a la mateixa classe diuen que no saben de què fan feina els seus pares, tot i que saben que en fan. La professora imagina migdies de mòbils a la taula, capvespres de Playstation i edredó a la saleta i vespres de tele dins l’habitació. Això, o un estrany vot de silenci.

A classe de llengua de segon treballen l’entrevista a un famós. La Lucía Colombón diu que entrevistarà Brad Pitt i en fa una bona presentació. A continuació es gira al company que fa del famós actor i li diu “Bon dia, Brad. Què noms?”. La professora detecta que ningú ha notat res d’anormal a la pregunta i reprimeix a temps la rialla.

A cinquena puja fins a les aules de Batxillerat. Avui ha d’introduir 'Romeu i Julieta'. Els posa en situació de la Verona del segle XIX. Els explica els conflictes entre les faccions i les dificultats del príncep Escalus per imposar la llei i l’ordre. Se li ocorre un símil: “Com els Canamunt i els Canavall. Sabeu què són, no?” Entusiasmats, diuen que sí: Una batalla d’aigua molt divertida. Exacte, somriu la professora.

A darrera hora té classe a 1r C. Des del seu pupitre del fons, na Karma Kaur sembla tan animada i col·laboradora com sempre: aixeca el braç, contesta les preguntes, copia els apunts de la pissarra... Va arribar fa dos anys, riolera i silent, des d’un suburbi de Delhi. En acabar la classe s’aixeca per explicar a la professora que és el seu darrer dia a l’institut. Demà parteix amb la mare i els germans cap a Alemanya, on els espera el pare, que prepara el reagrupament des de fa mesos. Entrega els deures de Català i diu gràcies.

La professora li voldria explicar que, a la seva edat, tenia un pòster a l’habitació que deia “Encara que demà el món s’hagués de desintegrar, jo plantaria igualment la meva pomera”. No s’hi veu amb coratge. L’abraça.

EDICIÓ PAPER 24/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF