EscriptorUna forma de sentir individualment el poder com un privilegi de naturalesa mística, si és que no hi ha contradicció en els termes, és mantenir en secret una decisió transcendental per a tot un país. Recordau quan Aznar va voler degustar aquest privilegi durant setmanes: tenia tot Espanya pendent de la designació del seu successor, abonant tota casta d’especulacions i exorcismes. Finalment va ser nomenat el senyor Rajoy. Bavava. Si ja és dubtosament democràtic que un sol home tengui poder per triar qui està destinat a governar, gaudir desmesuradament d’aquest poder no revela cap vessant exemplar de la personalitat del jerarca –ni de la del successor.
No és presentable mantenir un país amb els calçons baixos –ja em perdonareu aquesta expressió, més pagesa que no grollera– mentre estàs de vacances acompanyat pel consultor –en sentir aquesta paraula és aconsellable desaparèixer per la porta d’emergència– Iván Redondo, aquell que va crear un programa, de gran intensitat xenòfoba, per a Garcia Albiol i el va fer batle de Badalona. Bons dos. Sánchez juga amb el poder com un nin capriciós que no deixa tocar les joguines als seus amics. I així és com el nin es va quedant més sol cada dia.
Sembla que Sánchez, tal vegada influenciat pel seu assessor/consultor, ha trobat gust a esdevenir el centre polític d’Espanya, l’eix entorn del qual giravolta el gruix dels poders terrenals. Ens l’imaginam mentre frueix d’una espècie de poder absolut, la forma de poder que s’assembla més al dels dictadors. Tal vegada el totpoderós Sánchez ignora que s’està formant una massa crítica que ni és la seva oposició política ni la dels seus sequaços, sinó dels que l’observen amb un notable distanciament i saben que tanta sobergueria l’ajudarà a caure un dia o l’altre. Li passa una de les coses pitjors que poden passar a un personatge públic: no s'entem que s’està fent pesat. Iván Redondo no li ho advertirà.
