Una gran descoberta en aquells últims anys de pobresa intel·lectual i política. Un salt molt important dins el meu món de lectures caòtiques i anàrquiques. Tota la vida he llegit de manera desordenada i gens sistemàtica. No és que em penedeixi d’aquesta espontaneïtat lectora, però reconec que m’ha fet perdre molt de temps i que mai he aconseguit situar les èpoques i fixar els criteris. A més, sempre he llegit com aquell que corre: a poc a poc, això sí, però sense una línia de meta determinada, més que la que proporciona salut física i benestar interior. Córrer per córrer. Llegir per llegir.
De la mateixa manera que aquesta manca de mètode m’ha fet trontollar en la incertesa i la foscor, també m’ha proporcionat molta llibertat. Vull suposar que el que es perd per un camí es recupera pel següent. Tanmateix, d’una forma o d’una altra, és a l’interior de nosaltres mateixos on queden marcades les fites d’allà per on passem. I una de les meves grans fites ha estat la lectura de 'Tot esperant Godot'. Encara que fos una lectura teatral i jo només tingués l’experiència de la narrativa i molt poca poesia, sí que havia tingut ocasió d’assistir a algunes representacions teatrals a la plaça del meu poble per les festes patronals. He de dir que llevat d''El rei Pepet', de Pere Capellà, i de 'Siau benvinguts', d’Alexandre Ballester, aquell gènere no m’havia acabat d’enganxar. Molt menys, a la seva lectura. Així que va ser Becket el que m’introduí en el món dels diàlegs i de les acotacions teatrals. Confesso que a partir d’aquell moment vaig convertir-me en un gran lector de tragèdies, comèdies i drames moderns.
Des d''El procés', de Franz Kafka, poques lectures m’havien impactat tant com aquell 'Tot esperant Godot', de Samuel Beckett. Per a mi va configurar tota una novetat: aquella lectura no era una història amb argument, no era un assaig, no era un llarg poema, no era res. No sabia dir què era. Encara ara i tot, no ho sé dir. 'Godot' és un punt d’inflexió dins la meva tasca insubornable de llegir cada dia. Era una obra de teatre, sí, segurament era així, però d’un teatre molt estrany i atípic. Al marge d’uns pocs fragments de Sòfocles, d’Esquil o de Shakespeare, jo no coneixia res d’aquella tècnica literària. D’aquell gran art.
Vaig veure la representació gravada de 'Tot esperant Godot' a casa. Va ser un xoc. Vaig saltar de la butaca i vaig sortir de seguida a comprar el llibre. Vaig llegir-lo d’una tirada i vaig quedar en silenci. Sense paraules. No sabia ben bé què havia llegit. Només sabia que Vladimir i Estragó m’acompanyarien tota la vida.
Com que aleshores ja feia estona que jo volia ser escriptor, i havia escrit un bon grapat de contes i novel·les breus, vaig considerar aquella obra de teatre com algú que em sortia a camí per encoratjar-me i guiar-me. En aquell moment jo estava escrivint una novel·la que havia titulat 'Querido amigo', en castellà. Però no me’n sortia. Em vaig dir que hauria de provar d’escriure-la canviant de gènere, de novel·la a teatre. Va ser una decisió proverbial. Un altre punt d’inflexió. Sé que era l’any 1976. Al cap d’uns dies tenia enllestit 'Querido amigo' en teatre. N’estava content. Havia seguit les coordenades de Samuel Beckett i me n’havia sortit. Aquella obra, després de corregir-la i reescriure-la unes quantes vegades, la vaig enviar al premi Lope de Vega de teatre, convocat per l’Ajuntament de Madrid. Entre més de cent obres més, va quedar finalista i em concediren un accèssit: cent mil pessetes d’aquell temps i un diploma signat i entregat per Enrique Tierno Galván, a qui els joves veneràvem. Què més volia? I tot gràcies a la màgia i a l’audàcia de Beckett.
Naturalment vaig continuar llegint Beckett. Ja no només el seu teatre, sinó també la seva poesia i la seva narrativa, tan xocants com la resta. Beckett no deia mai res i ho deia tot. Això era el que em xocava de debò. Com aconseguir, després de llegir-lo, acostar-me a ell com a creador? No he deixat mai d’intentar-ho. El meu 'Fills de l’espera', premi Recull de Blanes, està inspirat, diàleg per diàleg i paraula per paraula, en aquell 'Godot' prodigiós. A principis dels anys vuitanta vaig escriure una tetralogia que està publicada en quatre volums. Si algun dia la publico en un sol tom, la titularé 'Godotiada' en honor a aquella meva primera lectura teatral 'professional'.
Amb tota aquesta història personal, només vull deixar constància de la meva conversió beckettiana fins a la medul·la. I això només s’aconsegueix a través d’una gran amistat.
És cert que a hores d’ara em sento tan estimat per tants i tants escriptors i tantes escriptores, que no em queda més remei que repartir la meva admiració entre tots ells.
