EscriptorPotser no hi ha espectacle més estrany i alhora apassionant que el que ens permet assistir a alguna mena de canvi. La pandèmia ha forçat a variar el nostre panorama ciutadà. Ningú hauria dit mai que acabaríem anant pel carrer amb mascareta i que per prevenció mantindríem distàncies i fins i tot tancaríem els llocs més concorreguts. Hem assistit a un canvi, que és el sentit més profund –etimològic– de la paraula 'crisi'.
Els canvis en societat solen ser graduals i imperceptibles, almenys en circumstàncies normals. El gran gruix de la població no canvia d’hàbits i d’opinions d’un dia per l’altre. Cal alguna mena d’estratègia de convicció més o menys forçada que faci fer un viratge que mai no és ni unànime ni plàcid. La mascareta també tenia els seus dissidents, gent que en feia un afer ideològic, però l’empenta fatídica de la realitat del virus els ha acabat de convèncer. Per molt que ho consideris una intromissió il·legítima en les teves llibertats, és més probable que t’encomanis i encomanis els altres, així que davant d’aquesta fatalitat que pot ser mortal fins i tot Donald Trump ha acabat fent-se fotos amb la boca tapada.
No hauria de ser necessari un trauma per canviar d’opinió. La capacitat de fer-ho és el que distingeix les persones intel·ligents de les que potser no ho són tant. Quan els fets s’imposen o la realitat força a adaptar-se, és bo saber posicionar-se de nou. Ja és un tòpic constatar que amb el temps les persones matisen i moderen les seves opinions. De jovenet radical i contestatari a vell conservador irat, però en aquest cas molt sovint no hi ha un vertader canvi més que en la superfície. S’han baratat un seguit de dogmes –és a dir, de pors– per uns altres, però en el fons la intransigència és la mateixa. Així, a Espanya trobem molts veterans que ara són de Vox que presumeixen del seu antifranquisme comunista de joventut, sempre, però, dins el marc mental del nacionalisme espanyol més impositiu i agre.
Es diu, també, que qui no canvia d’actitud són els presos independentistes. Després de tres anys a la presó, no han canviat de parer i continuen defensant les seves idees, les que empenyen a votar una altra relació amb Espanya i a dotar Catalunya d’un estat propi. En cap cas no han renegat del que van fer, i afirmen que tornarien a fer-ho, per bé que sí, d’una altra manera suposadament més adient als seus objectius. Aquesta persistència en les seves idees, ja qualificades judicialment de ‘sedicioses’, és el que està ara mateix motivant el seu retorn a la presó, d’una manera tan il·legal com tristament venjativa. Els que no canvien d’opinió volen que siguin la resta els que facin el favor de baixar del burro.
Pretendre que els altres canviïn de parer no forçats pels fets sinó per les opinions contràries mostra molta intransigència i esperit autoritari. La política existeix perquè no hi ha només una manera vàlida de fer les coses, ni una realitat, la social, que pugui regir-se només a través d’una fórmula vàlida. Quan es confon la llei amb un dogma o una veritat revelada és quan tot comença a fer pudor de sala de tortures.
