No és previsible que, ara per ara, el monarca espanyol pugui sentir-se sincerament rei de tots els catalans. Des de la seva primera al·locució amb el Procés de fons, la seva figura ha estat incapaç de conjugar-se en el mateix temps a Espanya i a Catalunya. El seu to, que harmonitza a la perfecció amb el del govern del PP –amenaces i desmemòria deliberada–, no ha sorprès ningú, però a ningú no li agrada que es confirmin els seus temors per més fundats que siguin. Per Nadal no va ser capaç de distanciar-se de la dreta espanyola més ultramontana, i ara, quan sembla que hauria volgut tenir un gest en favor de la seva pròpia persona, dona sortida a un vídeo que només pot interessar els lectors d’Hola, que també estaran encantats dels reportatges on se’l mostri carregant la filla major amb la responsabilitat del toisó d’or: ritu suprem de la litúrgia d’una religió en la qual cada dia creu menys gent. A aquest rei no li deu haver contat ningú que Euclides, sol·licitat pel rei Ptolomeu I perquè li facilitàs l’accés al coneixement de la geometria, li va contestar que davant la geometria tots som iguals: “No hi ha una via reial per arribar-hi”.
Sí, la història d’Espanya és la més trista perquè sempre acaba malament, ja ho deia el poeta. Quan semblava que la monarquia hauria pogut jugar un paper conciliador, Felip VI es mostra com el rei més inapropiat per a l’instant. Ha contribuït al desordre polític que aquests dies es manifesta de manera especialment gràfica: allò que llegeixes al diari el matí ja no és vàlid a les deu i mitja –del matí, s’entén.
La nova etapa del Procés, tan entretinguda, ens ha donat a conèixer un personatge que, si l’hem de jutjar per les seves primeres iniciatives i els seus primers gestos, és tota una troballa i tota una esperança de contribució al seny com a norma general d’actuació. Roger Torrent té personalitat i bon pols, i pot contribuir decisivament a crear el redol d’ordre que necessita aquesta situació tan caòtica. Talment el contrari del que reclama un personatge de Dürrenmatt, que agrairia que, en un país tan esmerçat com Suïssa, es creessin alguns espais de desordre. Però Torrent és difícil que pugui mantenir en calma les aigües polítiques de Catalunya mentre a l’altra banda campen personatges com el sinistre Casado, com Rajoy, com Felip de Borbó i tota una gernació de representants dels poders i les forces d’un estat amb orelles de suro, cintura de ferro i el cervell amb el mateix rovell amb què acaben els somnis imperials fracassats.
