06/06/2013

Roger Gual: "Antonioni is alive!"

3 min

Seu despreocupat. Deixat estar, relaxat. Impassible. Feliç. Parlem sobre amor i diners; cine i emocions; Formentera i paelles. Sobre deixar-se sorprendre i jugar-ho a favor. Sobre l'incontrolable. Es deixa portar. Parla suau i lliure. Riu que encomana. Roba fosca, ulleres de sol i butxaques plenes: Què hi portes? Examina i deixa anar, fàcil: La cartera, l'iPhone i el col·liri. Sempre? Sí: em piquen molt els ulls. Riu. Té les pestanyes humides. Plores? Sí, ploro molt. I m'agrada.

PLANS I PEL·LIS. Comença el circ: estrena de la pel·lícula, ruta per diferents festivals. Un any de gira; un any d'emocions. Menú degustació és un dramedy : una història coral ambientada en un ficcionat millor restaurant del món on coincideixen 6 parelles que han fet la reserva amb un any d'antelació. ¿Has fet mai res amb tanta previsió? Mai. Res. No faig plans: les decisions preses a l'últim moment són les millors. No subratlla contundent però s'explica: És en el procés que et trobes les coses, i fer una pel·li és exactament això: jugar tot el que et vas trobant pel camí. Deixar-te sorprendre. Aquí hi ha la gràcia: la pel·li que acaba sortint no té res a veure amb la que et pensaves que faries. I això està bé.

ANTONIONI I FLANAGAN. Una pel·li ha d'emocionar. Sigui cap on sigui: cap a la felicitat o la tristesa; cap a l'alegria o la indignació. I clarifica: A les pel·lis de Lars von Trier hi hauria de posar el seu telèfon, per poder-li trucar quan surts del cine i dir-li: Fill de puta! Això està bé. Riu i calla. ¿Les emocions es poden controlar? No, per això són emocions. ¿Però tots ho fem? Sí, les normes socials ens autolimiten. De petits actuem amb total llibertat, però ens van castrant a base d'hòsties. I llavors? Perdem el contacte amb la vida. Com es pot evitar? Jugant a provocar-ho. A la pel·lícula, ho fem. De fet, recordo un moment del rodatge en què els actors havien de saltar a la platja a mitjanit i llavors la Fionulla Flanagan, de cop, va cridar: Antonioni is alive ! ¿I tu? Jo em vaig quedar tallat.

PAUSA I REFLEXIÓ. És quan roda que és més feliç: Tot allò que havia imaginat, de cop, realitat. ¿Seguiràs fent cine sempre? Si em deixen, sí. És el gènere més complet: inclou música, teatre, disseny, ambientació, arquitectura. El cine és un tot. Parla del gènere amb passió controlada. Sense devoció, però amb emoció. No té res mitificat, ni tan sols la paternitat: Està sobrevalorat; com tot, tenir fills també s'ha de relativitzar. ¿Veuen les teves pel·lis els teus nens? Sempre faig el mateix, el ritual és el següent, jo pregunto: Us puc ensenyar una cosa? I automàticament em pregunten: Quant dura? I si veig que al cap de dos minuts de la seqüència ja estan avorrits, sé que vaig malament.

ÚLTIMA FILA. Seguim. Quina seqüència has rodat que t'agradaria viure? Cap. Separo molt la ficció de la vida personal: no cal que sigui real. ¿Sempre hi ha coses, no? Sí, escrivim sobre el que sabem. Jo sempre dic: No escriguis una pel·li sobre pistoles si no n'has agafat mai cap. Doncs? Que no cal que sigui literal: Woody Allen no faria mai una pel·li sobre un tio que se'n va amb la seva filla adoptada a la Xina. Riu. Parla fluixet, fa una pausa i remata: I és el més fort que li ha passat a la vida. Canviem de tema i entrem a la sala: Què has fet al cine? Silenci interrogant: Al marge de veure pel·lis, vols dir? Doncs el que ha fet tothom: sempre hi ha hagut una mica d'última fila. Només una mica? Sí: jo no he tingut gaires nòvies. Només 3 o 4: sóc molt monògam. Pausa expectant, i frase final: Però alguna rebolcada al cine, sí.

stats