Periodista“El coronavirus ha assestat l'estocada a una publicació que lluitava des de feia anys per sobreviure”, llegim al subtítol de la notícia que Àlex Gutiérrez ha escrit sobre la trista desaparició de la revista Rockdelux. Després de 35 anys d’exercir de referent entre els melòmans, d’acompanyar i donar suport als músics, als segells discogràfics i a les sales de concerts i de contribuir a l’educació musical del públic en general, cal subratllar i fixar la mirada precisament en aquesta lluita per la supervivència, si més no per fer-nos a la idea que fer-ho bé, i fins i tot gaudir d’un consens ferm en aquest sentit, malauradament no és suficient.
Hi podem posar tant de context com vulguem, a aquest mal que és haver de sobreviure: la crisi que afecta els mitjans de comunicació en general i els especialitzats en particular, la fagocitació que de les iniciatives independents n’acaben fent els grans grups empresarials i el seu domini del públic perquè tenen més recursos per exercir-lo, la caiguda de la publicitat que feia possible aquests mitjans i ara es dirigeix cap a altres vies de promoció o la tendència a obtenir la informació de franc sense considerar que aquesta, si és professional, s’ha de pagar, en són només alguns dels motius. També en podem enumerar algunes de les conseqüències, de la patologia de la supervivència, però al cap i a la fi es pot resumir en una: qui es troba en aquesta situació –ja sigui una persona, una família o una empresa– pateix per no poder arribar allà on voldria i sap que podria arribar, sinó només on els seus recursos escassos li permeten arribar.
Entre tot, però, hi ha un motiu que se sobreposa per damunt de qualsevol altre i que, de tan obvi, fa cosa haver-nos-el de repetir: si la celebració pública per l’existència d’una feina ben feta fos tanta com la repercussió en lamentacions per la desaparició real –que no a la memòria– d’un referent, no hi hauria desaparició ni lloc per a les lamentacions.
El tancament de Rockdelux és dolorós més o menys en el mateix sentit que ho ha estat la desaparició de llibreries especialitzades, editorials independents, discogràfiques ben interessants, petites iniciatives teatrals, sales de concerts exquisides o capçaleres de diaris que no cauen per haver fet malament la seva feina, sinó perquè la resposta no els permet continuar fent-la com troben que l’han de fer. Reinventar-se no sempre és una opció, si més no quan la reinvenció obliga a emprendre el camí que a un mateix no li desperta confiança ni il·lusions.
Amb la crisi provocada pel coronavirus, gairebé totes les empreses culturals –i no només les culturals– no podran fer res més que lluitar per sobreviure. Convé que en siguem molt conscients i hi actuem en conseqüència i sentit d’una responsabilitat col·lectiva, si és que no volem lamentar un allau de desaparicions d’iniciatives d’interès en favor del domini més absolut del gran mercat, i només del gran mercat.
