OPINIÓ

Robots catalans

No soc gaire de parlar amb l’assistent del mòbil. Vostès sabran que hi ha telèfons a qui pots demanar coses de viva veu, i que amablement et responen amb aquella veueta sensual i estrafolària; fins i tot fan el que els demanes, quan estan de bones. El Siri, que així es diu l’opció garlaire del telèfon de milions de persones, permet aquesta mena d’interaccions, les quals acaben semblant patètiques. Com menys parlem amb les persones, més semblem necessitats de parlar amb les plantes, o amb els estris inanimats, a veure si per fi algú ens escolta o ens satisfà els capricis, o per fi ens afalaga una mica.

Els robots començaran a triomfar entre les persones no quan ens passin l’aspiradora o ens escriguin els llibres de contes —cosa que ja fan, em temo—, sinó quan facin com les anomenades xarxes socials: satisfer la vanitat i l’ànsia de sentir-se rellevant o poc o molt visible. Ara, pots demanar al telèfon que et digui el número d’un restaurant al qual vols reservar taula, o que t’esbrini a quina edat va morir l’autor de Tarzan. Se suposa que això ens ha de facilitar molt la vida, tot i que no se li pot preguntar res en català…: llàstima. Apple encara no ha creat aquesta opció, perquè la nostra llengua és minoritària, per bé que les cantants més globals i endiumenjades del país ens facin el favor de fer ballar les masses dels antípodes en un verset català o dos, fent ús d’algun barbarisme de tieta bona. També els nostres Antònia Font cantaven barbarismes i barbaritats molt ‘loques’ —com en Tomeu Penya—, meravelles ben ritmades i melòdicament modèliques, i a més d’un autor insigne de novel·les se li escapen aquestes paraules bastardes, i no passa res, perquè d’alguna cosa han de viure els filòlegs. La feina dels cantants no és salvar els mots; això ho fan els poetes, mentre que els novel·listes solen encara preocupar-se per la manera en què els mots són disputats per la tribu. En tota filologia hi ha vencedors i vençuts.

Potser és veritat que a còpia de sentir barbarismes, també a la ràdio, i no només en boca de tertulians i locutors milionaris amb salari públic o concertat, acabarem parlant com aquelles padrines del temps de Franco, que tenien tanta consciència lingüística com els gats en tenen de miolar. No passa res; la cosa és que sembli sempre que estem malalts, els que simplement volem ser normals, per molt que ens agradin també els bitllets de cent o els ulls negres de la pubilla més espavilada del panorama youtuber.

El fantasma de la mort del català sempre surt per aquestes dates; sembla que, a falta d’una catàstrofe d’avions o d’un tornado homicida, al país ens entretenim en debats que només fan que posar de relleu que no estem d’acord ni en quina manera hem de fer perdurable la llengua pròpia. Mentre anem discutint, però, el català fa el bategot, perquè si has de discutir per a parlar la teva llengua a casa teva és que tot plegat fa olor de peix amb dubtes. Ens acabaran creant un robot que ens parli en català, però només quan ni el parli la consellera del ram, si és que el ram encara té conselleria.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF