Opinió 19/12/2018

Ritual

L’Annie ja fa anys que no hi és, però el seu retrat encara presideix el pub més bonic d’Irlanda

i
Albert Villaró
2 min

Sempre és el mateix: després de tantes vegades, el costum esdevé ritual. L’autobús de matinada cap a l’aeroport, els embussos metropolitans de les vuit, el vol que passa just pel damunt de casa (i, si hi sort, la veus), l’estuari de la Garona, la punta de Cornualla, els prats verdíssims que et diuen que ja has arribat, la cara que posa el de la 'garda' quan veu, per primer cop, un passaport andorrà, l’entrepà a cal Wrights, el bus vermell de la línia 32 que puja fins a Monaghan i continua ruta cap a Letterkenny, al Donegal. La trucada al Charlie, el taxista de tota la vida, que aprofita el trajecte –mitja hora pujant i baixant 'drumlins'– per posar-me al dia de notícies i xafarderies de la Big House del gran Tyrone Guthrie. L’agafa a la primera: diu que és a l’hospital, no, res de greu, però no treballa i hauré d’acabar les onze hores de viatge amb els de la competència. No passa res, de fet: el món és diferència i repetició. No sé a qui hi trobaré, si aquella colla heterogènia de músics, dramaturgs, pintors, poetes i novel·listes serà expansiu o bé circumspecte, si acabarem la sobretaula a les dues de la matinada, cantant cançons tristes i acabant-nos el Black Bush que he portat de casa (és molt més barat!) o bé anirem a dormir d’hora, cadascú capficat en el seu projecte. Espero retrobar vells amics, convèncer una colla per anar a fer unes pintes al McGinn’s. L’Annie ja fa anys que no hi és, però el seu retrat encara presideix el pub més bonic d’Irlanda. I l’any que ve, si puc tornar-hi, tot serà igual i tot serà diferent.

stats