OPINIÓ

Ricard Sicre, operació Rampage

A propòsit de l'emissió a IB3 del documental ‘Agent Sicre, l'amic americà’, m’he posat  a navegar per la memòria. La paraula clau era ‘Rampage’. Durant anys una mena de ‘Rosebud’ que ara agafa sentit. Una trobada llunyana en el temps de la qual recordo que hi assistíem sense una referència gaire concreta del personatge que anàvem a visitar, encara que sí que teníem clar el context general en què es donava la cita. Era important per nosaltres treure’n el màxim d’informació. No oblidar, fixar els detalls, era l’abecedari de la clandestinitat regnant. Les coses no van transcórrer com volíem. Ho explicaré. De fet, de la trobada, com a cosa més substancial, només em vaig poder quedar amb la seva fisonomia i el nom del iot on ens reunírem, el ‘Rampage’. Ell es deia Richard Sicre. 

Mentre caminàvem pel pantalà del Club de Mar on estava amarrat el iot, vàrem dissenyar l’estratègia, que consistiria a parlar poc i, sobretot, parar l’orella. Just arribar, un dels mariners ens va fer descalçar abans d’accedir per la passarel·la a l'embarcació. En la coberta ens esperava el nostre “amic americà”. Just arribar, el meu company, que posseeix la virtut de ser un gran comunicador, va començar a parlar. I, sense aturar, va continuar parlant durant una llarguíssima estona fins que l’americà va creure que era suficient i amablement va donar la reunió per acabada. Efectivament, només em vaig quedar amb la cara del personatge i amb el nom del iot i la certesa que el nostre ímpetu revolucionari restava molt lluny de l’espionatge americà, afortunadament.

Tot i això, el que va passar no era una anècdota. Segueixo bussejant en la meva incerta memòria. Quasi amb tota seguretat diria que la reunió en qüestió es va produir pocs mesos abans de la mort de Franco. En tot cas, era un moment en el qual l’"associacionisme" i l’"espíritu del 12 de febrero" d'Arias Navarro estaven en el primer pla de la política oficial. A l'exterior, la protesta internacional per les darreres execucions del franquisme encara batega amb intensitat. L'oposició interior havia entrat en una creació d'organismes de convergència. Major penetració i més presència. La situació general propiciava una desconeguda efervescència política. Els protagonistes, vells i nous, s'estaven ressituant. S'aproximava el moment que a allò no ho arreglava ni el braç incorrupte de santa Teresa.

En aquest context, no en un altre, apareix Richard Sicre. Nosaltres feia un temps havíem creat el Gabinet d’Estudis Socials a l’Estudi General Lul·lià. Eren moments, en l’àmbit mundial, de l'eclosió de les ciències socials, de la disputa entre els corrents culturals i etnogràfics i la seva responsabilitat davant de la societat. Es treballava en el camp de la investigació, dels estudis d’opinió i de l’activisme social. Als Estats Units estava de moda l’escola de sociologia urbana de Chicago. Pot ser que tot això, en algun moment, fes pensar a algun sofisticat servei d’intel·ligència que aquesta era un via de coneixement i penetració eficaç i rendible, en un país que estava en efervescència i amb una imminència de canvi més que previsible. És possible.  

Però anem del fil al cabdell per saber com punyetes nosaltres acabàrem reunits amb Ricard Sicre, en el seu iot aquella tarda, que és el que realment interessa. Tot va començar arran de la bona relació que manteníem amb un empresari local. Una persona honesta, pionera de noves formes d’associacionisme empresarial i amb profundes inquietuds socials. Aquest no va trigar a adonar-se de l'escassetat de recursos econòmics de què disposàvem. Va moure els seus contactes i ens va aconseguir un finançament de la Fundació del Mediterrani, que presidia Rafael Anson, el qual havia estat fins feia poc president del Centre d’Investigacions Sociològiques.

Anson, en la seva primera visita, va venir acompanyat de Betty Lussier, una dona d’una personalitat desbordant. Amb el temps vàrem saber que havia estat pilot de les forces aèries britàniques i agent secret nord-americana. La seva presència era deguda al fet que la fundació estava suportada econòmicament per capital nord-americà. Les visites d’Anson resultaven un tant peculiars. Per rebre’l, redecoraven el gabinet amb postals de Ramon Llull que ens deixava el director del Lul·lià per recrear un ambient menys transgressor del que hi havia habitualment. La fundació pertanyia a l’Opus Dei. Anson, un dia, mirant un dels retrats, ens va dir que “Ramon Llull era un tant lasciu”.  

Amb el temps vam entrar en contacte amb altres gabinets d’estudis d’altres capitals de l'Estat que, com el nostre, rebien finançament de la fundació. En tots els casos la gent que hi treballava eren militants de l'esquerra clandestina que s'oposava a la dictadura. En aquells moments, i amb aquelles circumstàncies, l’estrany hauria estat que no fos així. Una utòpica xarxa estatal. Semblava una estratègia de pel·lícula. Amb Betty, que temporades residia a Llucalcari, havíem establert una relació directa. En certa ocasió ens va comunicar que el responsable de l’operació ens volia conèixer. Era Richard Sicre (desconeixíem, aleshores, que fos el seu marit) que ens rebria a bord del seu iot.

Pocs mesos després d’aquella reunió es fa esfumar la fundació, el finançament, i de la parella nord-americana no en vàrem tenir més notícies. Sempre queda el consol de pensar que en alguna ocasió els serveis d’intel·ligència nord-americans varen preveure que el règim podia caure abans del dictador o, sense aquest, la ruptura era inevitable. Però, fins i tot, els americans s’equivoquen. 

 

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF