OPINIÓ
Opinió 06/12/2019

Revolucionari, reformista, conservador

i
Miquel àngel Llauger
3 min

Professor i escriptorFa uns mesos, vaig llegir una d’aquelles frases que et fan pensar que sí, que exacte, que així és com a tu t’hauria agradat resumir-ho. Era de Santiago Alba Rico, assagista i professor madrileny, i diu que un programa d’esquerres per al segle XXI ha de ser revolucionari en el terreny econòmic, reformista en l’institucional i conservador en l’antropològic. La vaig fer rodar per les xarxes socials i la vaig enviar a amics, sempre acompanyada de missatges que donaven a entendre que aquella síntesi d’aspecte lapidari em representava: aquest som jo. Deixeu-me que avui escrigui l’article en forma de llarga paràfrasi a aquesta frase robada i que me’n faci, d’aquesta manera, una apropiació adequada.

Punt primer, doncs: revolucionaris en el terreny econòmic. L’adopció d’aquesta divisa hauria de ser, per a l’esquerra, la conclusió òbvia després d’un simple cop d’ull a la realitat obscena de la desigualtat. L’1% de la població controla el 43% de la riquesa: és una dada que segurament ja he escrit en altres articles, però és una de les dues xifres fonamentals per comprendre el nostre temps. L’altra són les 415 parts per milió de concentració atmosfèrica de diòxid de carboni: la recepta infal·lible per al desastre. En un i altre cas, la tendència no deixa de ser a l’empitjorament, malgrat els discursos pomposos i els objectius de desenvolupament sostenible. L’única esperança que hi ha és que es posi en marxa un programa social i ecològic d’una rotunditat que només pot ser descrita com a revolucionària: imposts contundents a les grans fortunes, nacionalitzacions de serveis, cartilles de racionament per al consum de recursos bàsics, restriccions serioses al transport privat o al consum de carn, etc. Sempre, naturalment, amb una mirada simultània a l’equitat i al planeta: justícia climàtica, per fer servir l’afortunada expressió del moviment ecologista d’ara.

Punt segon: reformistes al terreny institucional. El nostre entramat legal i institucional és, més que imperfecte, imperfectíssim, i tenen la seva part de raó els que diuen que no és altra cosa que l’armadura de l’edifici del poder. Convé no oblidar, però, que el dret i les institucions creen un entorn de més protecció per als febles que la seva absència. L’historiador Timothy Snyder ha relatat amb exactitud com l’avanç de l’Alemanya nazi creava les condicions perfectes per a la barbàrie allà on arrasava tota l’arquitectura institucional preexistent. I resulta indubtable que els canvis revolucionaris de què parlàvem abans (imaginau un programa global de cartilla de racionament d’emissions de carboni) requereixen més dret i més govern. Amb menys dret i menys govern tots els avantatges són per als poderosos. Partim, doncs, del que tenim, i treballam per canviar-ho tant com calgui, que, òbviament, no serà poc.

El punt tercer dona a la frase el seu aire de paradoxa, gairebé de provocació, i és, per això mateix, el que la fa més interessant. Però tampoc no diu res de radicalment nou. Joan Fuster va dir en alguna ocasió que era un conservador d’esquerres, una definició amb aparença d’oxímoron que altra gent ha fet servir després d’ell. Als que defensam una llengua en perill de substitució no ens és difícil d’entendre: com a gent que vol preservar un patrimoni amenaçat, som antropològicament conservadors. I amb la llengua, volem conservar altres coses, moltes de les quals ens donen un sentit de pertinença a una comunitat i ens fan sentir baules de transmissió d’un univers cultural. Ser conservador en el terreny antropològic pot ser una forma de resistència a la uniformització cultural o una forma de resistència a l’ordre de coses en què tot està sotmès a les lleis de l’intercanvi comercial despietat. I qui sap si serà necessari un carregament de conservadorisme antropològic davant les perspectives de vertigen que s’obren amb el desenvolupament de la intel·ligència artificial o de les tècniques d’edició del nostre material genètic. Conec el punt feble d’aquesta tercera part de la frase d’Alba Rico: què fem amb tot el que aquest estimat llegat té d’indesitjable? Amb la repressió sexual, l’opressió de la dona, l’homofòbia, per donar-ne exemples evidents? Val a dir que l’autor n’és ben conscient i que defensa un conservadorisme antropològic matisat i ben perfilat, amb les llibertats personals i la igualtat de gènere com a principis intocables. Només així l’afany per conservar tot allò que ens constitueix com a comunitat té lloc en un programa d’esquerres.

Així doncs, ja ho veieu: potser alguns dels que heu arribat fins aquí no hi havíeu caigut però en realitat sou, al mateix temps, revolucionaris, reformistes i conservadors. És un bon equipatge per mirar de canviar a fons moltes coses i preservar-ne d’altres.

stats