OPINIÓ

Revolució sense violència

Durant les primeres dècades del segle XX es van produir arreu d’Europa molts cops d’estat. La democràcia liberal semblava ben dèbil, i es començava a veure que l’ascens de la resposta feixista i comunista, ambdues alimentant-se de les pors que atiaven en les classes mitjanes, faria trontollar el continent, com després es va veure amb l’ascens del nazisme, la guerra civil espanyola i tot el conjunt de desastres sangonosos que configuren l’Europa moderna. Curzio Malaparte va escriure un pamflet, publicat l’any 1931, en què ens teoritza sobre la manera en què es pot prendre el poder a l’estat modern, basant-se tant en el que havia fet Mussolini com en Primo de Rivera o Hitler, tot i el fracàs inicial d’aquest darrer. Malaparte feia de Maquiavel de l’autoritarisme, i no dubtava a l’hora de prescriure l’ús de la violència i de la força. Però sabem que és possible la lluita política no violenta, que ens permet posar fi a les tiranies o aprofundir en la conquesta dels drets polítics. La segona meitat del segle XX ens va donar l’exemple d’altres maneres d’ocupar el poder, al marge de les batusses i dels cops d’estat malapartians.

El professor nord-americà Gene Sharp ha estat reconegut com el principal teòric del segle XX en acció política no violenta. Sota la influència de Gandhi, Sharp va investigar àmpliament sobre totes les maneres possibles de forçar un canvi polític d’alt nivell en situacions de tirania no democràtica o d’abús autocràtic.

El seu llibre ‘La política de l’acció no violenta’, del 1973, ha circulat més o menys de sotamà a multitud de països que han aconseguit fer una transició cap a formes de democràcia liberal, o que han aconseguit obrir-se i acceptar les minories i els seus drets culturals, polítics o lingüístics. Sharp ens posa en marxa la inventiva de l’acció política, i fins i tot enumera 198 accions no violentes que poden realitzar-se en la recerca dels nostres objectius. En aquesta llista hi ha un pou d’idees. No ens ha de sorprendre que el llibre de Sharp hagi estat segrestat a llocs com la Rússia de Putin o la Veneçuela de Maduro; Hugo Chávez va denunciar el llibre de Sharp en el seu programa televisiu, considerant-lo una desestabilització estratègicament nord-americana.

La contribució de Sharp va ser de gran utilitat a Aung San Suu Kyi a Birmània durant els anys de la dictadura militar. Centrant-se només en aquest país, Sharp va concebre un llibret —traduït al català, disponible gratuïtament a la xarxa— que ha circulat després per països com l’Iran o Egipte, donant eines per a la mobilització no violenta que han contribuït a remoure aquests règims. Durant l’ocupació de la plaça de Tahrir, la seva llista de 198 accions circulava de sotamà, traduïda; allà s’hi descriuen tota mena d’opcions d’oposició creativa, des de fundar uns premis ridiculitzadors envers els adversaris polítics fins als funerals simbòlics, les vagues de zel o de fam, els boicots, les obstruccions o els tancaments de caixes, o el tortuguisme (obediència aparent, però a pas de tortuga).

Sharp encunya el concepte de ‘jujitsu polític’, que es dona quan les accions violentes del poder no troben resposta violenta, cosa que el desequilibra, sobretot perquè no hi ha tampoc la rendició de l’altre. Aquí hi trobem el concepte clau: no ha d’haver-hi mai rendició. Perquè l’acció política no violenta guanyi ha de reiterar-se, seriosament, i mantenir-se en el temps, forçant el poderós a actuar cada dia de manera més infame. La no-violència guanya la violència dels règims només quan aquesta última es veu empesa a actuar.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF