Els estats generals d’excitació tenen un component misteriós, que les anàlisis posteriors solen obviar. Se’l considera prescindible, en el cas que mereixi una migrada atenció. Alguna cosa se’ns escapa: per això els judicis finals no es contrasten amb els diagnòstics previs. Parlem, és clar, de bona part dels professionals que interpreten l’evolució d’aquests estats d’excitació.
No sé què passarà amb el moviment feminista –molts hi hem dipositat grans esperances de regeneració/canvi general–, que ha assolit fites d’ebullició social fins i tot en aquest país políticament, socialment tan sull com és Mallorca. Després del dia 8, havíem d’esperar forçosament una moderació dels entusiasmes, però també tenim dret a confiar en el potencial revolucionari que transporta i que pot aplicar a tots els ordres –des de l’ensenyament , que comença abans de néixer, fins a la forma d’allotjar els morts a la nostra memòria i convertir-los en font de vida. La incorporació de la vivència i de la visió femenines a les grans qüestions i a les petites coses de la quotidianitat no comporta la introducció d’elements revolucionaris a determinades parcel·les, sinó que afectarà la totalitat de les conductes humanes.
La qüestió és ara si sabrem mantenir i activar aquests elements. És previsible que no tot de tots ells arribi a exercir a la societat la capacitat de canvi que ara se’ls atribueix, per part d’una majoria o a compte de grups reduïts. Les estratègies del seu manteniment no estan escrites en prosa infal·lible. I la profecia sempre té ingredients poètics tan aromàtics com poc fiables.
Els estats d’excitació general condicionen els comportaments de les persones que en participen o que s’hi troben implicades. Mentre pensava en aquestes coses m’ha vingut a la memòria 'El profeta mudo', de Joseph Roth: havia subratllat algunes reflexions vessades en aquest llibre. D’un personatge, escriptor, diu, per exemple, que “evitava parlar sobre temes d’actualitat, ja que, en ser un escèptic, hauria perjudicat l’optimisme general”. Així i tot, admet que “a les grans ocasions és menester un deliri moderat”: el que sia perquè les causes nobles conreïn el present i el futur. I conclou: “També som responsables del que no feim” –una lliçó que sobretot afecta els homes.
