OPINIÓ

Residus electorals

El terme 'Estat profund' ha irromput en el vocabulari polític de manera contundent. Un eufemisme que, segons el lloc i la situació, pot respondre a entitats distintes. Però, en tot cas, fa referència a l’existència de corporacions i personatges que, secretament, fora de la mirada pública, estiren les cordes i manipulen les coses. El prefereixo al de 'mercats', un altre eufemisme per designar els qui estan per sobre de la política i de les institucions. La paraula 'mercat' incita a mirar cap amunt, cap a una constel·lació inabastable que deambula per allà dalt. 'Estat profund' fa que la vista volti cap avall, cap a la profunditat de les institucions. És com la ceiba, l'arbre sagrat dels Maies, les seves arrels simbolitzen l'inframon.

Ianis Varoufakis, en un dels seus darrers llibres, fa referència a una conversa en què Larry Summers li deia que hi havia dues classes de polítics, els que veuen les coses des de dins i els que prefereixen veure-les des de fora. Els que s’ho miren des de fora, el preu que paguen per la seva llibertat és que els que estan dins, els que prenen les decisions importants, no els prestin la menor atenció. Aquesta distinció entre dins i fora resulta tremendament gràfica per aproximar-nos a la idea d’Estat profund. Cal matisar que aquest estar fora no és equiparable a la idea d’antisistema, ans al contrari. S’ha d’entendre en relació amb els qui utilitzen el sistema per aplicar decisions que es prenen fora d’ell. Aquests serien una hidra gegant de la qual únicament emergeixen els seus tentacles mòbils.

A Espanya l'existència d'un Estat profund no es pot deslligar de la pròpia narrativa de l'anomenat règim de 78. Fàcilment es cau en la temptació d'ancorar aquesta entitat en les profunditats del franquisme. Tanmateix, això seria una perillosa simplificació. Rubèn Juste, en el seu llibre 'IBEX35, Una història herètica del poder a Espanya', ens aproxima perfectament a la formació d’aquesta estructura de poder. En termes estrictament polítics es representaria com la “no ruptura” en la transició a la democràcia des del règim anterior. És a dir, la no eliminació d'arrel del búnquer d'interessos creats durant la dictadura. Ningú me podrà acusar d'heretgia si dic que les arrels de la nostra ceiba són la monarquia, en la seva triple condició de màxima representació de l'Estat, de símbol d’unitat i permanència i de comandament suprem de les Forces Armades.

Seria una simplificació encara més perillosa dir que el pacte constitucional de 78 era un frau. L’equilibri que es va assolir en aquell moment era un punt de partida, amb vocació de canvi, per anar evolucionant cap una democràcia més plena. Però és evident que alguna cosa s’ha perdut pel camí. En posaré un exemple tremendament actual. L’any 1983 el Tribunal Constitucional tirava enrere la llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic, impulsada per UCD i socialistes, donant la raó a bascos i catalans i negant el caràcter orgànic de la llei i la capacitat harmonitzadora en matèria autonòmica de les Corts generals. Avui les decisions del TC van en sentit contrari.

L’ocupació d'institucions clau de l'estat de dret, i l’adaptació a una reinterpretació constitucional regressiva, es va accelerar a partir de la crisi i l'aparició d'amplis moviments socials que no es sentien representats en el sistema polític vigent. Els moviments populars i el sobiranisme s'havien convertit en els dos grans perills per a l'Estat profund i la seva pervivència. Llegiu, per exemple, la 'llei mordassa', aprovada amb els vots de la majoria absoluta conservadora. Es van disposar a fer front a aquest envit des de l'autoritarisme. La pulsió autoritari és l’essència i el fil conductor de l’Estat profund.

Amb la pèrdua del govern dels conservadors i l'aparició d’un bloc que va facilitar el govern socialista, en el qual es troben representats els dos grans "enemics", l'hidra ha decidit donar-ho tot. Posar en acció la borsa residual de vots que tenien emmagatzemada: el vot franquista. Una part d’aquest vot tradicionalment engreixava la borsa de l'abstenció, i l’altra votava el PP. La sobreexcitació d’aquest vot, la gestió descontrolada del residu electoral, inevitablement, ha donat peu a una granellada poc desitjable en forma de partit extremista i xenòfob. No és la irrupció romàntica del passat, sinó una versió actual de l'autoritarisme de sempre.

Casado, Rivera i la renascuda extremíssima dreta, fins i tot Aznar, a qui atribueixen moure els fils per darrere, no tenen autonomia pròpia. No són les arrels de la ceiba. La gestió obligada dels residus electorals, per beneficiar l’statu quo, els ha esquitxat el bigoti. Tot i la pestilència, a Andalusia els donarà resultat gràcies a l’abstenció del votant de l’esquerra. A Catalunya, a pesar de mobilitzar tots els residus, a traves d'Inés Arrimades, no es varen sortir amb la seva perquè els nacionalistes no es varen abstenir. Prest tindrem ocasió d’escollir entre un model i l'altre.

EDICIÓ PAPER 17/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF