Preparava un paper sobre el prevere Alomar Poquet, assassinat per l’exèrcit revoltat l’any 1937. I, intentant trobar una referència actual, no em vaig atrevir a dir que seria comparable al fet que ara es reprimissin els cooperants que ajuden a salvar vides d’emigrants que creuen el Mediterrani. Em vaig refrenar i vaig dir simplement que en la mort d’Alomar s’assassinava la tasca humanitària en un estat de violència desfermada. El bisbe Teodor Úbeda, quasi seixanta anys després dels fets, havia dit que el mataren per ajudar el proïsme de fugir del perill ben pròxim de mort. Era la tesi de la raó humanitària defensada per primer cop per una autoritat eclesial. Per primer cop i en la primera missa que l’Església de Mallorca celebrava en memòria del capellà represaliat. El bisbe Miralles havia prohibit expressament tota menció i celebració de cap missa o funeral en record d’Alomar.
Vaig fer de bon al·lot i vaig utilitzar aquesta fórmula políticament correcta; a la setmana ja me n’havia penedit. La premsa publicava que Roma pressiona els països a buscar una solució compartida, que passa per exigir criteris més estrictes a les ONG que salven vides al Mediterrani amb l’objectiu d’evitar el que consideren 'efecte crida'. I continuava dient que els ministres de l’Interior de la UE es van reunir (ahir) a Tallinn (Estònia), on van acordar un codi de conducta per a les organitzacions que operen en aigües del Mediterrani. Volen dir que la gent emigra en pastera per la confortabilitat del rescat? Una versió millorada i cínica de 'matar el missatger' o de la tàctica de l'estruç. Evitar l'arribada d’emigrants empitjorant les condicions, precàries de per si, del viatge. No cooperants: no emigrants i no refugiats. Més morts a la mar. Sens dubte, Europa va a la deriva i no es veu a la vista cap voluntari al rescat.
El ministre Zoido degué quedar a gust quan va dir que “res surt gratis”. No es referia als emigrants i refugiats, però ho hauria pogut fer. Ell pensava en Catalunya, quan ho va dir. En un flaix de sarcasme vaig pensar que a alguns correligionaris seus a la nostra terra sí que els sortia gratis. Un cop més vaig fer de bon al·lot i no em vaig endinsar per aquest camí. Zoido anava de veres, la claca ha de fer retrunyir els tambors de guerra a la llunyania per cobrir el gèlid buit de l'escenari de les idees. De tota manera, la frase està a l’altura de la que, fa un temps, ells mateixos varen posar de moda: “Sense complexos”. Quina mania tenen els populars a insistir en aquesta mena d’autoritarisme 'cigró' que els caracteritza. Pensar, no és que pensin molt; però amenaçar, sí que ho fan amb soltesa.
Tot i això, no s'ha de descartar que, com a la faula, al final aparegui el llop. Al faulista no se li va passar mai pel cap que les ovelles fessin front a llop. Però podria resultar que, després de tanta amenaça, ja no li tinguin por i li hagin perdut el respecte. Llavors, què farà el llop si no està acostumat a utilitzar la intel·ligència? Carregar contra el missatger o amagar el cap com l'estruç? Normalment, en les noticies d’estiu no s'han de buscar respostes, aquestes arriben per si soles després.
De tornada del meu quilòmetre de caminar diari per l’aigua de la platja, he passat per uns frondosos camps de blat de les Índies verd. Aire condicionat i la 'Fantasia de Tristany i Isolda', de Franz Waxman, al dial de Catalunya Música, a bon volum. Podia estar a qualsevol part del planeta, a un carretera de Iowa o una vall de Narinyo. Una sensació semblant a la que deu sentir Rajoy quan ha de treure endavant alguna iniciativa al Congrés. Havia de reprendre aquest article i he pensat en ell. Del pecat en fa virtut; aquesta setmana ha aconseguit que li aprovessin el sostre de despesa per a l'any 2018. Res surt gratis i, amb sornegueria gallega, més que amb precisió de registrador, va estenent talons a destra i a sinistra –més a destra– per tal d’arribar a la vorera.
Si ningú no hi posa remei, aquesta versió singular interpretada per Rajoy del “res surt gratis” porta camí de convertir-se en l'himne a l'infinit. Qui dia passa any empeny, diu la lletra. Pedro Sánchez s'ha tornat a tirar a la part fonda de la piscina, i mentre no nedi cap a l'altre costat, no farà peu. Fins quan un registrador de la propietat els farà classes de matemàtiques? Com deia, a les notícies de l'estiu no s'han de buscar moltes respostes, aquestes venen soles amb el temps. Però, per a això, cal tocar de peus a terra.
