Biel Company deixa en pronòstic reservat el seu futur al PP (que previsiblement serà breu), perquè diu que ara es vol concentrar a “consolidar la remuntada” que, segons ell, va obtenir el seu partit diumenge passat. Com el seu venerat Pablo Casado, Company entén per “remuntada” el fet d'haver caigut més avall que mai en la història del PP, però no tan avall com predeia alguna enquesta. I ni això: en realitat, les enquestes vaticinaven a Balears, per al partit de la gavina, una forquilla entre dotze escons (a la part baixa) i disset (a la més alta), de manera que només poden dir que no han fet el pitjor resultat possible, però tampoc han arribat al millor que se'ls concedia, i això que també era catastròfic. Però vaja, si Company i la direcció del PP consideren això una remuntada, des d'aquí els donam l'enhorabona i els desitjam moltes remuntades com aquesta.
Sempre a imatge i semblança dels ineptes del carrer de Génova de Madrid, el que Company pomposament anomena “consolidar la remuntada” consisteix a formar tants de pactes de govern local com sigui possible amb l'extrema dreta de Vox i la dreta extrema de Ciutadans, i si convé amb tota la desferra municipal de la mateixa corda feixistoide que puguin arreplegar pel camí. És el que faran “els de Madrid” amb l'Ajuntament i la Comunitat de la capital d'Espanya, donant llum i exemple a tots els acords d'idèntica naturalesa putrescent que puguin lligar arreu de la geografia insular i peninsular. Una altra vegada, enhorabona, però aquest tipus de pactes no fan més que consolidar, ara sí, el lideratge del PP dins l'àmbit del nacionalisme espanyol més ultra, deixant tot l'espai del centre a un PSOE que té motius per prometre's una hegemonia plàcida durant bastant de temps, sobretot per incompetència de l'adversari.
Ara bé, mentre l'extrema dreta política s'extravia en els seus desvaris, l'extrem xantatgisme dels hotelers mallorquins no descansa mai, ja sigui contra els seus treballadors reexplotats o ja sigui contra les institucions d'autogovern que sempre han menystingut. Una setmana abans de les eleccions, i per no faltar a la tradició hotelera amb els governs d'esquerres, la presidenta de la Federació Hotelera de Mallorca (FEHM), Maria Frontera, declarava als mitjans que “no hi ha hagut política turística sota el govern d'Armengol”. Una vegada més, l'exquisida imparcialitat política dels il·lustres representants dels depredadors de l'economia d'aquestes Illes, i dels seus recursos naturals. Ara bé, això no va ser obstacle perquè, l'endemà mateix de les eleccions, la mateixa Frontera plantegés les seves exigències a la renovada Armengol, en to de presidenta en cap adreçant-se a la presidenta de servei. A saber, els hotelers exigeixen “promoure un entorn institucional que atorgui seguretat jurídica, afavoreixi l'exercici de l'activitat empresarial (...), confereixi al turisme el tractament que mereix i activi una cooperació publicoprivada real”. Traduït: treguin els bolivarians de MÉS de la nostra vista, i deixin-nos fer els que ens surti dels dallons. Si no satisfan les nostres condicions, el PIB morirà. Fa gràcia que reclamin seguretat jurídica aquells que s'han especialitzat a burlar, esquivar o vulnerar totes les normatives que troben al seu pas, fins al punt de mantenir viu un debat absolutament superat a tot Europa com és el de l'ecotaxa. Ja va dir Joan March, quan va esclatar a Mallorca el ‘boom’ turístic, que ell no volia entrar-hi perquè era (són paraules d'en Verga) “un negoci per a beneits”.
