I AQUÍ

Relats diferents per a un model únic

Acceptem-ho: el Palau de Congressos de Palma és una gran pèrdua per als que mai no han entès per què els doblers públics han de servir per socialitzar les despeses i privatitzar els guanys. És natural que els que pensen així hagin passat per les cinc fases que els psicòlegs reconeixen en tota pèrdua: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. El que ja no ho és tant, malgrat que sigui sospitosament normal, és l’alegria; aquesta sisena fase que s’ha mostrat en alguns dels governants que des de l’oposició no hi veien ni necessitat ni viabilitat econòmica ni conveniència i que ara apareixen cofois i conhortats de ser a primera fila a l’hora de fer-se fotos a l’edifici. Es feliciten talment aquesta costosa estructura fos una demanda popular a la qual han donat eficaç resposta. Mai no ho fou. Mai ningú sense interessos hotelers considerà imprescindible dedicar tants doblers públics a competir amb altres ciutats per mantenir oberts uns palaus que no són rendibles. Però ja ho veis: mentre encara s’esperen anàlisis tècniques i propostes polítiques per consensuar quants turistes volem, quan i a on, els fets consumats obren més vies per impedir que la sobirania popular pugui decidir-ho. Ho decideixen els turoperadors i les companyies aèries (de capital majoritàriament forà) i els grans hotelers i AENA (de capital majoritàriament insadollable). Aquests dies, que ens empassam el calàpet del Palau, entenem que nosaltres, la ciutadania, podem triar el relat, quin partit ens conta que el model és l’únic possible; però res pus. Perquè, quan ens enlluernen amb altres possibilitats, quan se’ns prometen altres maneres, sempre apareixen imponderables que ajornen la consecució.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF