“És una tasca més Àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels que no tenen nom” (Walter Benjamin). Tenim els noms, ara volem construir la història dels qui no són cèlebres i rescatar-los de l’oblit. Cal rehabilitar les persones que resten a l’anonimat: les 14 víctimes identificades a la fossa de Porreres. I cal fer-ho, no perquè es recuperi la memòria d’uns fets i de les vides d’uns homes que van ser assassinats, sinó perquè el nostre país recuperi el seu futur com a poble. El procés català ha evidenciat que les regles del joc que regeixen el funcionament de la democràcia actual encara arrosseguen l’herència de la correlació de forces i de prioritats polítiques que es varen adoptar durant la transició.Entre el vintè aniversari de la mort de Franco (1995) i el seixantè aniversari de l’inici de la guerra (1996) situen els historiadors la ruptura del pacte de silenci entorn de la guerra civil. Potser el pacte de silenci s’ha trencat, però les reixes continuen baixades. Com s’explica, doncs, l’empresonament dels Jordis? L’equilibri del pacte de silenci entorn de la guerra s’ha mantingut perquè tots els grups polítics hi perdien si es rompia. No era el mateix durant la dictadura: els que hi havien col·laborat activament hi guanyaven, mentre que els qui s’hi oposaven en sortien perdent en rèdits polítics i en rehabilitació pública. Ara ens trobam a la mateixa cantonada. La primera vegada la tragèdia –la guerra civil– es va col·lectivitzar. Hi va haver un acord polític per no instrumentalitzar un passat fratricida. Ara més que mai cal recuperar la memòria, la memòria és necessària.
