Reflexions després de la tragèdia de la torrentada del Llevant de Mallorca

Som una víctima de la torrentada que va afectar el llevant de Mallorca dia nou d’octubre. Una de les que ho pot contar, gràcies a la meva família, que no va defallir en la meva recerca.

Ara que m’ha passat una mica l’ensurt vull compartir amb tots vosaltres una sèrie de reflexions amb la intenció no de cercar culpables, sinó per evitar caure en els mateixos errors, si es repetís la situació (esperem que no).

Primera reflexió. És lògic que els serveis d’emergència no actuïn quan reben l’avís que hi ha una persona al torrent? Foren tres hores i mitja d’angoixa sota una forta tempesta i ben enmig de les turbulentes i brutes aigües sense que cap servei públic actuàs. És molt trist veure com passa el temps i no sents cap sirena a prop. Quan comences a ser conscient que no te cerquen, que no hi ha bombers, ni policia... la ràbia i la indignació afloren en el teu subconscient.

Segona reflexió. És increïble que es telefoni reiterades vegades a l’112 i que la resposta sigui que estan col·lapsats. I que t’agafi la cridada un operador/a diferent que no sap de quina emergència li parles? Això li va passar a la meva família.

Tercera reflexió. Com pot ser que, un cop desbordat el torrent de Sant Llorenç i quan ja circulaven imatges per les xarxes de cotxes flotant dintre l’aigua, ningú tallàs les carreteres? A Artà cap servei públic va tallar els camins veïnals amb habitatges familiars a prop dels torrents. Era tan difícil enviar-hi algú a posar una simple cinta? S’haurien pogut evitar tantes morts?

Quarta reflexió. Vist el nombre de pobles de la comarca que té sota la seva jurisdicció el quarter de la Guàrdia Civil d’Artà són suficients els recursos humans i materials que té?

Cinquena reflexió. És lògic que a Artà no tinguem policia local els vespres? L’excusa de l’Ajuntament és que ja tenim la Guàrdia Civil, però si tenim una emergència i ells són a Cala Millor o en un altre municipi no poden actuar amb rapidesa. Duen tota la comarca, menys Manacor.

Així i tot, en el meu cas foren dos guàrdies civils que es tiraren a l’aigua sense cap tipus d’equip de rescat i exposant les seves vides per salvar la meva. A Artà, en Carlos Alberto Garcia i n’Antonio Mora en rescataren d’altres, a més de jo. Alguns els estarem sempre agraïts perquè ens salvaren la vida.

Sisena reflexió. Un cop passada la tragèdia arriben les ajudes públiques, les fotos amb els polítics pertinents i es posa una xifra als béns materials i, fins i tot, a les vides de les persones que desgraciadament ja no hi són.

Jo pens que “no és això, companys, no és això” com diu en Llach. Les administracions públiques i els seus treballadors han de vetllar pels seus ciutadans abans que passin les tragèdies i abans que es perdin vides humanes.

Els plans d’emergència han de funcionar no només damunt els papers. És molt fàcil fer plans i projectes tècnics, però els ciutadans necessitam personal que els apliqui amb eficàcia i rapidesa, perquè, d’això, en depenen moltes vides.

Esper que aquestes reflexions d’una que va veure la mort de cara facin pensar una mica els polítics de totes les administracions d’aquest país i que es posin a fer feina perquè en cas d’una nova emergència d’aquestes dimensions s’actuï amb rapidesa i coordinació.

És en la foscor de la nit que necessitam claror en les situacions com la que hem viscut perquè, quan surt el sol, a vegades ja és massa tard.