Les catàstrofes naturals sempre sembren inquietud. En un món en el qual creiem que l’home és capaç de dominar-ho tot i en el qual la tècnica i la ciència poden solucionar qualsevol cosa, quan es produeixen episodis naturals que arramblen amb tot ens preguntem què ha fallat. A continuació, pretenem particularitzar en aquesta o aquella cosa per trobar una explicació i perdem de vista la perspectiva global. Quan la pregunta passa a l’àmbit públic, especialment el polític, la desesperació fa que es comenci a buscar culpables.
Amb les riuades de Sant Llorenç ha passat el mateix. Ràpidament s’ha apuntat cap a aquest o aquell organisme per justificar el que ha passat. És evident que en situacions com aquesta hi ha organismes de l’Administració que tenen la responsabilitat i la competència, la capacitat i els mitjans, per actuar. Afortunadament existeixen, el contrari seria una desprotecció absoluta. I, com és natural, després de cada episodi, especialment d’aquesta magnitud, és necessari revisar si els protocols d’actuació s’han complert com calia, si han estat efectius i si és necessari modificar-los o completar-los. D’entrada, no es pot, ni és adequat, fer una simple correlació entre responsabilitat i culpabilitat. La reflexió ha de ser més profunda.
En unes primeres investigacions els tècnics han conclòs que el comportament de l’aigua va ser totalment anormal i temen que algun factor aliè al torrent pogués provocar aquesta variació. Se sospita que alguna construcció il·legal va poder originar un “efecte dic” que va augmentar la virulència de la riada. En tot cas, si en aquest àmbit o en altres, incloses les actuacions administratives, hi ha hagut negligències s’hauran de dirimir en la instància judicial corresponent. Però no ens podem conformar a judicialitzar el debat, aquest hauria de ser més profund. Massa sovint es fa a Espanya i no dona bon resultat.
Sense ser especialista en la matèria, veig tres tipus de factors que s’haurien de valorar. El primer, l’especificat de les Illes, amb un territori limitat, una orografia concreta i una climatologia definida, relativament allunyades del continent, que hauria de fer pensar en la conveniència d’un model de protecció i previsió autòcton, el més complet possible i escassament dependent de l’exterior. Des de la perspectiva política, hauria de ser tasca que conduís a reafirmar la necessitat d’exercir la capacitat d’autogovern al nivell màxim possible, en aquest camp concret.
El segon, el factor econòmic. Les Balears són una societat d’acollida, reben a l’any milions de visitants i el factor de la seguretat és clau per continuar sent capdavanters en la indústria turística. En el futur, pensant que l’evolució lògica sigui l’augment del valor afegit al producte que es posa al mercat, i en previsió de una major competència de tercers països, l’element de la seguretat i la imatge de societat suficient serà clau. Amb aquesta perspectiva, la capacitat de decisió en totes les matèries i els mecanismes que incideixin en el concepte de seguretat global pot esdevenir decisiva.
Per últim, un factor global: el canvi climàtic. Superat el fatalisme de les plagues divines seria bo, com a societat moderna que hauríem de voler ser, pensar en la ciència. En els impactes que poden produir les condicions climàtiques canviants en el nostre territori concret, torn a repetir, en la seva especificat. Prendre aquest tema seriosament, i amb tenacitat, no només hauria de ser un element diferencial, sinó una manera de viure.
En aquest país, l’àmbit de les polítiques de protecció civil i els factors que hi incideixen, com l’edificació il·legal que va alterar la dinàmica de les aigües, crec que s’hauria de interioritzar com un element essencial, inherent a la nostra pròpia existència, i hauria de fer part del nostre marc d’identitat. De la mateixa manera que hi haurien d’estar el transport públic, la disciplina urbanística, l’educació... per respondre a una activitat massiva que estreny, esgota i desgasta. Qüestions d’Estat? No, vaig una mica més lluny. Més aviat, com la nena que li diu al pare, que com aquell que no fa res ha deixat caure un paper a terra, “Papa, t’ha caigut un paper”. A ella no li passa pel cap que el seu pare, que li ha ensenyat que no es llancen els papers a terra, l’hagi pogut llençar intencionadament. La prole familiar ha interioritzat i gravat en el seu marc de comportament que no es llancen els papers a terra, gràcies a l’ensenyança del pare.
Doncs, això. Procurem no crear “efectes dic” que desviïn els corrents cap allà on no toca i, d’una vegada per sempre, iniciem un debat profund sobre una qüestió que preocupa la gent, sense delegar la responsabilitat a tercers, pensant en les generacions futures.
