Són dos, els recs que formen l’anella verda de la capital i permeten copsar la parròquia a vista d’ocell: el Rec del Solà i el Rec de l’Obac. Ambdós són molt concorreguts, molt populars, ambdós tenen els seus entusiastes incondicionals i els seus retractors.
Ambdós són bons per seure als bancs i llegir sota la llum del sol o sota les faroles d’estil retro, per passejar i reflexionar, per agafar una nova perspectiva de la capital. Ara bé, el Rec de l’Obac sempre m’ha semblat més salvatge, més atraient per als amants adolescents i borratxos solitaris que no pas homes de negocis que fan fúting a la curta hora de dinar: penso que aquests són més propensos a dirigir-se al Rec del Solà, més llarg i ben cuidat, més assolellat, com el seu propi nom indica, més ple de flors a totes èpoques de l’any.
No dic que la seva elecció sigui desencertada: hi ha pocs camins per dins de la ciutat que siguin més bonics que el Rec del Solà, amb les seves alzines i cirerers, gats i cabretes, berenadors i roques que semblen escames de drac. Avui, però, farem companyia als amants furtius, als gossos grans i menuts i els seus amos de diverses mides i als qui han decidit aprofitar els primers dies d’obertura de les instal·lacions del Centre Esportiu de Serradells. Ens dirigirem cap al Rec de l’Obac.
Si ens posem de cara a Espanya, el Rec de l’Obac és el que ens queda al costat esquerre. Creuarem el riu pràcticament a l’alçada de l’edifici del Govern i Prada Casadet, i a l’esquerra de la urbanització Terravella, agafarem el camí: una pujada una mica empinada que, segons el cartell informatiu, ens hauria de prendre 7 minuts. Terra Vella. Andorra és una terra vella. Vella i bella, diria Antoni Morell: amb ètica i estètica. Al cap d’uns pocs segons, ja ens sentim allunyats del bullici de la ciutat.
Tot el sender és una catifa de fulles seques de roure, que a la llum de la tarda adquireixen un bonic color rosat, entre roques de granit. Els troncs dels roures s’alcen als costats del camí, empolainats de molsa verda, i baixen les branques cap als arbustos perennes. D’entrada, decidim caminar cap a Serradells, llençant mirades furtives a l’edifici ferit per l’incendi en estadi de lenta recuperació, però el sender se’ns acaba molt ràpidament. Girem en sentit nord i admirem el Comapedrosa nevat darrera del col·legi Sant Ermengol.
El camí del Rec és prou net, més net del que el recordava d’altres vegades: llàstima d’algun got de plàstic oblidat pels qui hi havia pujat per admirar les llums de la ciutat amb un cubata, segurament la nit anterior, nit de dissabte. Des de dalt, en el marc de les branques nues dels arbres caducifolis el paisatge urbà fa més goig que des del fons de la vall, i no puc evitar pensar que m’encanta l’edifici de la nova Seu de la Justícia. Qualsevol bosc andorrà és un bosc màgic, i el que ens acull al Rec de l’Obac no n’és cap excepció: no tan sols transforma la ciutat que veiem; a nosaltres, també ens transforma.
En direcció a Encamp, una bona part del camí encara està coberta de capes de gel, de vegades sòlides, de vegades barrejades amb aigua, en alguns llocs petites, en altres més gruixudes. Amb el bon temps dels darrers dies de febrer, no recordàvem que encara som a l’hivern, no ens hi havíem preparat, i a estones anem lliscant. Girem a l’alçada del Carrer de la Unió, allà on abans el camí s’acabava abruptament fins que l’any passat, el comú no l’hagués allargat per connectar-lo amb Escaldes-Engordany. Els cartells informatius ens tempten a emprendre mini caminades cap a llocs que semblen venir de contes de fades, - la Font del Ferro, la Borda del Vicari, - i no deuen estar gaire lluny. Ara bé, ens hem promès que avui la passejada no durarà més d’una hora, i no ens desviem.
Mentre pujàvem, encara ens ha donat temps gaudir del cel blau clar de la tarda, però a dos quarts de set a poc a poc comença a fer-se fosc i s’engeguen les faroles. Tornem per la mateixa ruta que havíem agafat d’anada. Entre fotos, rialles i converses, la caminada d’uns 4 km, senzilla i quasi totalment plana, amb només 53 metres de desnivell en el lloc d’accés, ens ha pres uns 50 minuts.
