ELS ESCRIPTORS QUE M'HAN ESTIMAT
Opinió 27/05/2018

Ramon Llull (II)

i
Joan Guasp
4 min

La força mediàtica del cinema a tot arreu ha fet possible, aquest últim segle, que molts personatges històrics que haurien passat desapercebuts hagin assolit, en un sentit o un altre, llevat d’algunes excepcions, la fama mundial que es mereixen. Penso que Ramon Llull és una d’aquestes excepcions. A Mallorca disposem, doncs, del personatge i de l’excepció. No resulta difícil endevinar les causes d’aquest oblit imperdonable: ens ha faltat un Estat al darrere. Ramon Llull és un protagonista sense un ens polític que li hagi fet justícia. La seva pàtria és Catalunya, perquè és un català de Mallorca, però la cultura catalana roman en l’excepcionalitat des de fa segles, ja que no està reconeguda per Espanya, l’Estat opressor que la subjuga i colonitza. Ramon Llull i la seva trajectòria política, i més encara històrica i filològica, és el millor exemple per corroborar el que estic dient.

Al meu homenatge teatral de commemoració al nostre compatriota il·lustre, 'Llull: l’amic de l’Amat', on reivindico la seva ineludible canonització, coincidint amb el 700è aniversari de la seva mort, hi vaig incorporar un pròleg de Gabriel Ensenyat, catedràtic de la Universitat de les Illes Balears i lul·lista destacat, que generosament em va obsequiar quan l’obra va ser publicada. En el seu exordi, el professor Ensenyat assenyala el següent, amb tota la raó del món: “És evident que si Llull fes part de qualsevol cultura normal, de les que tenen un estat al darrere, ja faria qualque segle que la canonització s’hauria resolt. Basta comparar l’interès tan desigual que ara mateix posa el govern de l’Estat a l'hora de commemorar, aquest 2016, els centenaris de les dues figures cabdals de les cultures castellana i catalana: Cervantes i Llull. Màxim en el cas del primer i gairebé nul en el cas de Llull”. Ramon Llull, per als espanyols, no és un dels seus. Però sí que volen, els espanyols, que els territoris catalans siguin de la seva propietat i del seu domini. Així que haurem de seguir esperant i resistint: la qualitat, malgrat tots els problemes polítics i jurídics en contra, acaba ocupant el lloc que li correspon dins la Història, i la causa justa que personifica Ramon Llull no en serà una excepció.

No sé si, xerrant xerrant, me n’he anat massa enfora. Qui era i qui és Ramon Llull? Era un home jove que vivia despreocupat, un cortesà que feia vida cortesana i força desordenada. Una vegada casat i esdevingut un pare de família, després d’una de les seves barrabassades freqüents encalçant al·lotes pel centre de Ciutat, arriba a casa seva i s’asseu a descansar dins la seva habitació. Abans de ficar-se al llit se li apareix el sant Crist crucificat. Aquesta escena es va repetir en dies posteriors. Què fa, aleshores? Decideix canviar la seva vida i s’entrega en cos i ànima a estimar i conèixer Déu amb totes les conseqüències. Tot un daltabaix particular! En primera instància s’havia de formar: havia d’estudiar, havia de viatjar, havia de pelegrinar. A Barcelona s’entrevista amb Ramon de Penyafort, que l’anima en el seu camí, primer tornant a Mallorca per acabar de formar-se abans de viatjar a París a exposar el seu gran projecte. Tot plegat és molt llarg d’explicar, perquè més endavant, quan va veure que els estudis i les forces l’acompanyaven, va posar per escrit les seves meditacions i conclusions, i viatjà a Montpeller per posar els seus llibres a les mans del príncep Jaume de Mallorca, on residia, perquè les aprovés.

Mallorca, Barcelona, Montpeller, París. Ramon Llull era un home coratjós, de molt atreviment públic i amb molta confiança en si mateix. Comptava, a més, amb la inspiració divina que havia estat il·luminat a la muntanya sagrada de Randa. Després de diverses expedicions al Nord d’Àfrica per predicar els seus coneixements i les seves conviccions, i després de visitar la península italiana i concretament Roma en dues ocasions, tornà a París. Sempre París, perquè era a la seva universitat on volia que se li reconegués l'obra. Continua i continua l’extraordinària pel·lícula del nostre cavaller de fortuna, molt digna del Hollywood més espectacular i prestigiós.

Però és de les paraules de Ramon que a mi m’interessa parlar. Del seu llibre 'Proverbis de Ramon' en podem extreure que “poc sap d’amor qui es cansa d’amar”. Es creu popularment que Ramon Llull tenia un caràcter asprívol i una mica salvatge. Deu ser per allò que va viure sol molta estona i perquè s’estigué a la muntanya algunes temporades. Però abans i després es va moure sempre en paisatges urbans i molt sovint entre gent il·lustrada, de molta erudició i cultura, a grans ciutats, temples i palaus. No se li pot dir que no fos sociable i que no busqués les simpaties de tots. Ell intentava ser seductor i segurament ho era: si no fos així no hauria aconseguit tants beneficis de la noblesa i de la universitat. Tenia una gran capacitat natural en tots els sentits: paciència, perseverança i elasticitat física i psicològica. També devia tenia un sentit de l’humor prou singular. De no haver estat així, no hauria repetit els seus viatges divulgatius per convèncer jueus i musulmans, de manera continuada al nord d’Àfrica, d’on havia de fugir bastonejat i apedregat. La fe en Jesucrist era la seva força més gran: “Qui Jesucrist no estima, no té dret a riure”. “Les dents més blanques són les de la boca que diu la veritat”. “El filòsof no claudica ni per amor ni per temor”. “L’escalfor dura més temps en el pebre coent que en el ferro calent”. Tots aquests aforismes proverbials eren fruit de la seva observació i de la seva experiència, els quals anava aplicant insistentment als seus sermons i a les seves controvèrsies amb altres savis d’altres religions.

Ramon Llull va morir a causa de les ferides que va patir mentre predicava als carrers i a les places de Tunis. Va emprendre, des de Gènova, la tornada cap a casa seva. Tenia 83 anys. Havia escrit i publicat més de 200 llibres. Fou un excel·lent i prolífic escriptor, a més d’un dels més grans propagadors universals de l’amor de Déu. A més de la paraula oral, va ser la paraula escrita, i de manera destacada, la literatura, la seva millor eina per difondre la seva saviesa i el seu pensament. No sabem amb seguretat si Llull va arribar viu a Mallorca o si va morir a la mar dins de l’embarcació que el transportava a la nostra illa. El que sabem és que ens va estimar fins al seu darrer alè.

stats