Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Rajoy, objectiu Catalunya

Sobrevingut un sobtat impuls primaveral, a les primeres calors del 2006 el senyor Rajoy s'havia llançat a camp obert a la recerca de signatures, "on em doni la gana", com deia ell, per demanar la celebració d'un referèndum. Un referèndum per preguntar als espanyols si consideraven convenient que Espanya seguís sent una sola nació. Com deuen recordar, va presentar més de quatre milions de signatures al Congrés dels Diputats. Sota aquella petició de consulta, que va ser rebutjada pel Congrés dels Diputats, subjeia implícit el reconeixement que la unitat d'Espanya era matèria potencialment qüestionable, encara que fos en una consulta a tots els espanyols. El PP va ser el primer, doncs, a obrir el meló de la sobirania, encara que avui sembli estrany. Potser la consistència de la idea d’unitat no és tan sòlida com aparenta. Potser aquest és el drama de l’unionisme.

Els conservadors havien dissenyat l’estratègia del referèndum per evitar que Catalunya pogués votar l’estatut d’autonomia que ja havia aprovat al Congrés dels Diputats, després del famós 'cepillado' d’Alfonso Guerra, president de la Comissió Constitucional del Congrés. La idea del PP de no deixar votar als catalans ve de lluny. La idea d'imposar una consulta a tots els espanyols per sobre del dret constitucional dels catalans a votar el seu Estatut era una subversió de l'ordre establert i representava la ruptura del pacte constitucional. Després, en més d'una ocasió, va ser Felipe González el que va coquetejar amb aquesta mateixa idea, mentre els conservadors callaven com morts petrificats.

Durant el procés constituent, una de les tasques més difícils va ser trobar un equilibri entre dues sensibilitats oposades: el centralisme i els nacionalismes perifèrics. Es va aconseguir a través d’un sistema de doble garantia, pel qual els estatuts regionals –es pensava en Catalunya i el País Basc– havien de ser aprovats per la cambra autonòmica corresponent i pel Congrés dels Diputats i referendats per la ciutadania de la regió en qüestió –reconeixent implícit d’un cert grau de sobirania compartida–. D’aquesta manera es volien evitar tant les vel·leïtats separatistes com les centralitzadores.

A la Constitució, reflex d’una correlació de forces llastada per la ‘no ruptura radical’ amb la dictadura, es va introduir de manera prudent, no sense provocar grans reticències, l’eufemisme de les nacionalitats, junt amb l’afirmació que la sobirania residia en el conjunt del poble espanyol. Una manera sinuosa d’introduir, en el conjunt de drets sancionats per la Constitució, els drets de determinats territoris. Els quals, com els altres, són previs a la Constitució i al mateix Estat. Per això, el reconeixement de manera provisional per part de l’Estat de la Generalitat de Catalunya és anterior a l’aprovació de la Constitució. Segurament, si aprofundíssim en el tema, la sobirania que consagra la Constitució és molt propera al que podria considerar-se una sobirania compartida entre les nacionalitats que la carta magna recull. No es pot entendre l’estat plurinacional si no és des de la perspectiva de la sobirania compartida.

El “cafè per a tothom” no va ser més que una concessió als sectors més ultramuntans per diluir i endolcir l’existència de nacionalitats diferents. Era desitjable que, amb la consolidació de la democràcia, tot l'entramat institucional evolucionés cap al reconeixement d'aquesta realitat preexistent que la dictadura havia negat. Penso que era la idea primigènia que hi havia al pacte constituent del nou estat. Però aquest joc es trenca en la tramitació de l’Estatut de Catalunya del 2006. El que havia de suposar la consolidació de l'arquitectura territorial dissenyada esdevé excusa per enderrocar l'edifici pensat. Quan l’estatut havia passat tot el procés i havia estat referendat pels catalans, el PP presenta un recurs d'inconstitucionalitat, obviant la voluntat del Congrés dels Diputats, del Parlament de Catalunya i dels ciutadans de Catalunya. Una ruptura amb tota regla de les normes de joc establertes.

Un cop en el govern de l’Estat, els conservadors han tingut l’habilitat suficient, i els aliats necessaris, per convertir el que hauria pogut ser una causa de l’Estat contra el PP en una causa de l’Estat contra Catalunya. Han agitat les aigües de tal manera que qualsevol iniciativa està irremissiblement destinada a sotsobrar. Han conduït les situacions a tal límit que res, ni ningú, és recognoscible. L'estratègia iniciada pel senyor Rajoy, quan va sortir al carrer per recollir signatures per un referèndum que eclipsés l'opinió dels catalans, ara dona el seu fruit. Crear tensió suficient per fer necessària una política autoritària en la qual ells es presenten com a imprescindibles.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF