Ara, al nostre país, ja no s’estudia pràcticament el francès, l’idioma estranger preponderant quan servidor era jove: per damunt de l’anglès, de l’alemany i, naturalment, del català. Així i tot, no és mala d’entendre una famosa dita francesa: “Plus ça change, plus c’est la même chose”. Encara que el lector no sabés una paraula de francès, entendria el sentit de la frase si li dèiem que és aplicable a la relació de la nostra comunitat amb la capital d’Espanya, i més encara si precisàvem que feim referència al Règim Especial per a Balears (REB).
Era massa fàcil culpar, des del discerniment més equilibrat, la dreta, quan governava aquí i a Madrid, per no recollir als pressuposts generals de l’Estat els costos elevadíssims de la insularitat. La història ens diu que la dreta treballa en política al servei dels poders econòmics de la societat, i aquests acaben entenent-se sempre al centre de l’Estat (és a dir, a la llotja del Santiago Bernabéu). Si els pressupostos generals perjudiquen els més poderosos d’aquí, aquests seran compensats per altres vies.
D’altra banda, la història no ens conta gaires meravelles de l’esquerra regional. Dues de les seves legislatures han estat en bona part avortades per les indecisions i les deslleialtats del Consolat. En descàrrec (?) seu, s’ha de dir que quan governen, mai no s’ho arriben a creure del tot. Però, sigui com sigui, les petites grans passes de progrés s’han obtingut a la nostra comunitat gràcies a l’alta qualitat d’alguns –pocs– dels responsables polítics d’aquesta esquerra.
És difícil imaginar un escenari més propici que l’actual amb vista a corregir el permanent ultratge pressupostari de què som objecte. En Sánchez és en Sánchez, i això és així i no ho pot canviar ningú. Però na Francina Armengol també és la que és, i no trobaríeu, a la nòmina de polítics ara mateix susceptibles de presidir el govern de la comunitat, una persona tan ben preparada i políticament seductora com per arrancar un gest, un espurneig de sensibilitat en matèria de justícia econòmica amb aquest petit país.
Els resultats, més o menys, els coneixem, i, si haguéssim estat tradicionalment més coratjuts, podríem aixoplugar-nos en la sàvia sentència de Josep Pla: el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.
