Opinió 11/05/2016

Quod natura non dat

No diré pas que no hi hagi un camp infinit per al progrés. Però està bé que, de tant en tant, vinguin de fora a donar-te uns copets d’ànim a l’espatlla

i
Albert Villaró
1 min

Dimarts al vespre hi va haver una interessantíssima conferència a la sala d’actes de l’Ambaixada d’Espanya. Sí, hi vaig anar: sóc aquell que va patir un terrible atac de tos a mitja xerrada, que vaig passar com vaig poder entre els quixots del senyor Palmitjavila que s’exposaven a la sala del costat. El doctor Alcántara, catedràtic de ciència política a Salamanca («quod natura non dat, Salamantica no prestat!»), va dibuixar amb precisió de cirurgià social els cicles polítics que s’han produït en els darrers decennis al continent, on preveu un futur gir a la dreta que ja s’ha començat a donar. En petit comitè, la conversa va girar després sobre la formació i l’experiència dels polítics (com més experimentats, més professionals), la necessitat de què rebin una compensació econòmica justa pels seus, ehem, sacrificis, els curiosos mecanismes —antecedents familiars, per pura cooptació…— mitjançant els quals s’accedeix al 'cursus honorum' polític. I també sobre el paper de la minúscula Andorra en el concert —sovint cacofònic—de les nacions. Ras i curt, el país pot vantar-se de cohesió social, de capacitat d’integració, de respecte a les cultures, cosa de què alguns estats veïns no poden presumir gaire. De vegades ens assalta una glopada d’optimisme insensat. Som els reis del mambo, un Shangri-la pirinenc. Com a reacció, però, sovint baixa un tal pessimisme i ho escombra: tot és dolent, mal gestionat i manifestament millorable. No diré pas que no hi hagi un camp infinit per al progrés. Però està bé que, de tant en tant, vinguin de fora a donar-te uns copets d’ànim a l’espatlla.

stats