24/08/2014

Quin cost té la lluita contra el canvi climàtic?

5 min

En articles apareguts fa uns mesos al New York Times i a la plataforma Project Syndicate, Paul Krugman i Bjorn Lomborg estudiaven els costos -i, per tant, la conveniència- d’intentar mitigar el canvi climàtic. Es tracta de Salvation gets cheap [La salvació s’abarateix], de Krugman, i de Global warming’s upside-down narrative [Els alts i baixos de la història del canvi climàtic], de Lomborg, i la seva particularitat no és només que coincidissin a ser publicats el 17 d’abril. El més curiós de tot és que, partint del mateix document, l’Informe del Grup d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC, en anglès), els dos autors arriben a conclusions oposades sobre el cost que tindria fer canvis en el model de desenvolupament per reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle que provoquen el canvi climàtic.

Així doncs, ¿el cost de la lluita contra el canvi climàtic val la pena o no? Examinem primer els perfils dels autors.

Krugman és doctor en economia, keynesià, catedràtic de la Universitat de Princeton i premi Nobel. Ha sigut un dels primers intel·lectuals americans a posar de manifest el repte del canvi climàtic als EUA, en un entorn de gran escepticisme polític i social -no pas acadèmic ni administratiu.

El danès Bjorn Lomborg és doctor en ciències polítiques, director del centre de recerca independent Copenhagen Consensus Centre, nascut a redós del govern danès i ara independent, amb seu als EUA. Es va fer famós per The skeptical environmentalist [L’ecologista escèptic], publicat el 2001 en versió anglesa. La seva tesi se centra en el fet que, per bé que els efectes físics i l’origen humà del canvi climàtic són evidents, no compensa invertir diners a mitigar-lo perquè tenim altres problemes més greus. L’Acadèmia Danesa de Ciències va considerar que el seu llibre era “clarament contrari a les normes de la bona pràctica científica”. Aquesta resolució va ser anul·lada per mancances en el procediment i el Comitè va decidir no tornar-lo a avaluar perquè molt probablement arribaria a la mateixa conclusió.

El llibre de Lomborg sempre apareix referenciat per veus escèptiques, atès que va ser una de les poques que van sorgir a Europa.

La meva anàlisi també és una opinió. No sóc acadèmic ni provinc de les ciències socials, com els articulistes. Sóc analista i impulso o aconsello la presa de decisions i el desenvolupament de projectes, triant la millor informació disponible. El lector també ho hauria de tenir en compte.

Els costos de la mitigació.Com he dit, els dos articles fan referència a l’última edició del capítol econòmic de l’IPCC. Es tracta del cinquè informe d’aquest grup d’experts, amb data del 2014; el primer va ser publicat l’any 1990.

S’hi analitzen prop de 1.200 escenaris, generats per 235 autors de 58 països i per 1.000 experts més que en realitzen revisions i comentaris. La conclusió final és que hi ha molts camins diferents per frenar les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, però que, en general, no sortiria extremadament car (un 0,06% de reducció del consum anual).

Krugman s’apunta a la visió optimista perquè comença a veure possible, a diferència del que pensava abans, un desacoblament del creixement econòmic i l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle (i altres disfuncions ambientals). Específicament en l’àmbit de la generació elèctrica renovable. És un fet que l’energia fotovoltaica valia 7,5 $ / watt-pic el 2007 i ara val 2,5 $ / watt-pic, i que en molts països ja comença a ser competitiva a preus de mercat sense subvencions.

També és un fet que l’any 2011 es van instal·lar 29.665 megawatts solars fotovoltaics al món. El 2013, gairebé el 70% de les noves instal·lacions energètiques a Europa van ser renovables. Als EUA, tot i l’auge del shale gas (gas de lutita), les noves instal·lacions fotovoltaiques i eòliques ocupen un lloc destacat. A la Xina, només en un any s’han instal·lat 16.000 megawatts eòlics. En definitiva: certament, les renovables tenen un alt ritme de desenvolupament.

Segons l’Agència Internacional de l’Energia, els combustibles fòssils reben 409.000 milions de dòlars (2010) de subvencions. És raonable pensar que, en un marc de disminució del suport a aquestes tecnologies i de progressiva reducció de les ajudes públiques a les renovables, es pot produir un balanç econòmic positiu del desplegament intensiu de les energies renovables. Tenen marge de creixement, perquè avui només suposen el 16% del consum d’energia final mundial.

Si de cas, l’anàlisi de Krugman és parcial. El 70% de les emissions estan vinculades a l’energia, però només un 30% estan vinculades a la generació elèctrica. No n’hi ha prou reduint emissions en aquest àmbit. El transport, la producció industrial, l’agricultura, la gestió dels residus i la pèrdua de boscos també s’hauran d’abordar. Les renovables i l’eficiència són cabdals però no suficients.

Lomborg qüestiona aquest optimisme a partir d’una suposada filtració d’un gràfic de l’informe de l’IPCC que finalment, diuen, va ser desestimat. Però l’informe sobre mitigació té més de 1.000 pàgines i es basa en 19.000 referències bibliogràfiques. Per tant, que Lomborg basi el seu argument en una pàgina que finalment no hi surt és legítim, però cal recordar que ens en queden 999 que argumenten el contrari.

L’informe de l’economista Stern per al govern britànic parlava d’impactes a mitjà termini d’entre un 5% i un 20% del PIB si no s’actuava, unes dades que va revisar el mateix any. L’informe de l’IPCC de l’any 2007 establia un cost de les mesures de mitigació d’un 0,12% del PIB i unes possibles pèrdues per la falta d’acció d’entre l’1% i el 5% del PIB mundial. No pas tan lluny del que referma l’informe del 2014. No actuar té un cost alt, i mal distribuït, perquè la capacitat d’adaptació no és homogènia, ni de bon tros, a tot el món.

La referència de Lomborg al cost dels llocs de treball verd es basa en un estudi d’un think tank nord-americà anomenat Institute for Energy Research.

Aquest estudi relaciona els incentius del pla Obama per a les renovables amb el nombre de llocs de treball directes creats entre el 2009 i el 2011: d’aquí surten els 11.000 milions de dòlars. Ara bé, la solvència d’aquest institut i la metodologia utilitzada són febles: no considera els treballs induïts; no es pot analitzar una inversió pública a mitjà termini amb els resultats del primer any, etc.

Els llocs de treball verds, derivats de la descarbonització de l’economia (renovables, eficiència energètica, electrificació del transport, agricultura i silvicultura sostenible, estalvi i eficiència en l’ús dels recursos naturals i les primeres matèries, consum col·laboratiu, reciclatge, etc.), són els que ara estan creixent al món. És un fet estadístic. Per descomptat, no sabem quants substituiran altres llocs existents, ni quants oferiran noves oportunitats a les persones desocupades. Caldrà que siguin dignes i que, en la transició, es produeixi un bon procés de reciclatge laboral. El balanç ja es veurà. La revolució industrial també era vista amb incertesa, i mira.

En definitiva, sembla que els moviments reals del mercat i una aproximació científica convincent (amb dades, anàlisis revisades i equips multidisciplinaris) fan pensar que les renovables ja s’estan obrint camí, que seran competitives i que poden ser una de les vies de solució al canvi climàtic combinades amb l’eficiència.

Hem de reconèixer que Lomborg té tota la raó del món en una cosa: la lluita contra el canvi climàtic no es pot desvincular dels grans reptes socioambientals de la Humanitat (la salut, la pobresa, la desigualtat, l’accés a l’aigua, etc.). Estan plenament vinculats i cal abordar-los conjuntament; i cal no oblidar-ne cap, tampoc el canvi climàtic.

Malgrat tot, estic d’acord amb Krugman que la ignorància, els prejudicis i els interessos creats ens dificulten avançar cap a un model socioambiental amb un balanç cost-benefici que resulti satisfactori per a la majoria, potser no tant per a una minoria, amb massa poder encara.

stats