Aimats lectors, els coits furtius estan sobrevalorats. Amb els anys i l’experiència acumulada, he après que no hi ha res com la comoditat –i la intimitat– d’un llit ben endomassat que no et deixa amb un lumbago rabiós després d’haver volgut emular les arts amatòries de #Tarzan. Per això, quan llegesc notícies com la publicada pel Daily Mail fa un parell de dies és quan constat que els anys no passen debades i que ja no vaig de verbes. El rotatiu anglès explicava que dos ciutadans de la Gran Bretanya –home i dona– varen decidir que les emocions viscudes als dominis de la deessa Tanit no eren prou fortes i practicaren la darrera còpula viatgera abans d’aterrar del vol que cobria el trajecte Eivissa-Manchester. Emperò, no vos penseu que varen cercar l’aixopluc clandestí que pot donar-te l’urinari, un clàssic de les fantasies sexuals estàndards. Ara la pràctica del coit als banys d’una aeronau és #PatatóCorcat i allò que s’estila és demanar un profilàctic al teu company de filera i arribar a la “dolça mort”, com diria Joan Vinyoli, revoltat de públic expectant i que t’esperona tot enregistrant vídeos i fent retransmissions en directe via smartphone. La nostra cobdícia ha creat un monstre anomenat turisme low-cost i ara, ens agradi o no, aquest és el resultat amb el qual haurem de conviure una bona temporada.
Tot això ha passat la mateixa setmana que un escalador que nomia Manolo va decidir grimpar pel monòlit de la popularment anomenada plaça de les Tortugues com si fos una rèplica de l’Everest. Evidentment aquest pobre home estava mancat de la perícia i l’equilibri del mític Phillipe Pettit, la qual cosa va desembocar en una batculada monumental que hauria pogut deixar-lo encara més tocat d’ala. Com en el cas de l’avió de l’amor, en Manolo tenia tot un seguit de #Followers que l’enregistraven i l’encoratjaven a arribar fins a la punta del monòlit, com si allà dalt pogués trobar la senalla plena de confetti del pi ensabonat de Pollença. L’alegria que alguns senten quan guanya el seu equip, mesclada amb un parell de tassons d’aigua amb misteri, fa que la gent perdi el sentit de la realitat –i del ridícul– i intenti fer coses absurdes que amb una mica de serenor, descartarien. Ai las, això es guariria amb més Kafka i menys Sálvame, però la nostra deixadesa com a societat ha creat un monstre anomenat generació ni-ni 3.0 i ara, ens agradi o no, aquest és el resultat amb què haurem de conviure un parell de lustres.
I com que la cosa va de #Pseudomonòlits, volens nolens, tocava parlar de sa Feixina. M’havia promès no tornar a tocar aquest tema perquè ja put, però l’actualitat comanda. Una ponència tècnica ha dit que s’ha de protegir i, tot i que no és vinculant, sembla ser el nou Pentateuc dels proteccionistes. El problema que hi veig és l’enyorança d’antics règims que s’amaga rere la majoria dels que defensen el seu valor artístic. Una vegada més, el gust pel poti-poti de la nostra classe política ha fet que un tema que s’havia de resoldre amb valentia i ganes de complir la paraula donada s’hagi enrocat i, possiblement, no vegi el final del túnel fins pocs mesos abans dels propers comicis, que és quan es poden capitalitzar electoralment les fotos a peu d’obra. Ens agradi o no, hem deixat créixer un monstre art déco i aquest n’és el resultat. No sé si momentani, o definitiu.
I per rematar la setmana 'habemus' pregunta i eleccions angleses, dos processos que podrien acabar en desconnexió. I ens agradi o no, com a europeus i com a habitants d’aquest país anomenat Espanya, hem deixat créixer el monstre de la desafecció. Uns ja han votat i ens han dit adéu. Esperem que els altres, amb el camí que han encetat aquest divendres, també puguin votar i decidir voluntàriament si s’estimen més continuar en una relació de parella desigual o prefereixen provar sort tots sols o amb altres companys de viatge.
