Qüestionar les lleis autonòmiques, un recurs de l’Estat quasi rutinari

El Govern presidit per Francina Armengol ha vist com, de les 81 normatives que ha aprovat -moltes de les quals fins i tot amb el suport dels partits de l’oposició-, l’Estat n’ha qüestionat la constitucionalitat de 14. El fet que hi hagi gairebé un empat entre les qüestionades pel govern de Mariano Rajoy i les del temps de Pedro Sánchez fa pensar que aquest no és majoritàriament un recurs de lluita política, ideològica o partidista, sinó d’uns mecanismes juridicoadministratius que segueixen el seu curs governi qui governi a Madrid. El Ministeri d’Administracions Territorials té tot un cos funcionarial destinat a fer seguiment del que es fa a les comunitats autònomes i per vetlar que les lleis autonòmiques no vulnerin la Constitució i s’adaptin a les normatives bàsiques estatals.

És clar que no podem oblidar que la impugnació directa de lleis davant el Tribunal Constitucional existeix i que en ocasions s’ha fet servir com a arma política i d’afebliment d’una autonomia. En el cas de Catalunya ha estat flagrant els darrers anys. Però darrere la majoria dels casos en què es qüestiona la constitucionalitat d’alguns articles d’una llei autonòmica o la seva totalitat hi ha una mecànica quasi rutinària que sovint es resol amb acord entre els representants de l’Estat i els del govern autonòmic. I si en els primers contactes no es resol, es convoca una comissió bilateral, és a dir, quasi sempre s’intenten esgotar totes les vies abans de recórrer a una possible impugnació per part del Tribunal Constitucional.

En tot cas, no podem menystenir el fet que, de fa anys, hi ha un increment progressiu del nombre de normatives autonòmiques la constitucionalitat de les quals és qüestionada per part de l’Estat. L’augment dels mecanismes de control ha duit un increment del qüestionament de l’acció dels governs autonòmics. De vegades per excés de zel, majoritàriament per desconeixement i incomprensió per part de l’administració estatal de les particularitats de cada territori, i també de vegades per falta de sensibilitat, el fet és que aquests recursos de seguiment no només alenteixen molt l’acció de govern autonòmica, sinó que també generen inseguretat en la redacció i aprovació de les normatives. D’aquí que sigui necessari demanar que aquests mecanismes no es facin servir de manera rutinària, que es tingui més respecte cap a la nostra autonomia i més sensibilitat vers les nostres particularitats i, sobretot, que en cap cas siguin utilitzats com a arma política o partidista, cosa que contravé el consens que requereix tota democràcia.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF