William Wilberforce (1759-1833) i el seu cosí i amic Henry Thornton (1760-1815) varen compartir durant dècades la seva trajectòria com a activistes, la seva tasca al Parlament britànic i una llarga lluita per l’abolició de l’esclavitud i en favor d’altres nobles causes, com la prohibició del treball infantil, la reforma de les presons, la generalització de l'ensenyament i la millora del benestar animal, entre d’altres.
Una de les seves majors victòries va ser, sens dubte, la sessió del 22 de febrer del 1807, en què la cambra dels Comuns va aprovar, per 283 vots a favor i 16 en contra, la prohibició del comerç atlàntic d'esclaus. La lluita havia de continuar fins a arribar a l'abolició definitiva de l'esclavatge a l'Imperi Britànic, gràcies a la 'Slavery Abolition Act', del 1833, que Wilberforce encara va poder veure promulgada dies abans de la seva mort.
Conten les cròniques que en l'eufòria que havia acompanyat l’aprovació de la moció que el 1807 havia acabat amb el comerç britànic d'esclaus, després de vint-i-sis anys de lluita, els dos amics s’abraçaren als corredors del Parlament i Thornton demanà al seu company quin seria a partir d'aquell moment el seu objectiu en la lluita. Diuen que Wilberforce, sense dubtar-ho, va dir: “Ara? L’abolició de la loteria”.
Segles després, sorprèn la pervivència i la persistència de la loteria, a pesar de tan insignes adversaris. I més en aquestes dates, en què afloren, fins i tot entre gent formada i informada, increïbles supersticions i creences infundades sobre la preferència per un determinat número, o pels que acaben en un guarisme concret, o pels dècims que són comprats –amb més garanties, diuen– a les administracions “estrella”, tipus la 67 de Madrid –Doña Manolita– o La Bruixa d’Or de Sort. Sembla mentida que a aquestes alçades algú pugui ignorar que les possibilitats que toqui la loteria són exactament les mateixes per a qualsevol número i per a qualsevol lloc de venda. I que, en qualsevol cas, les probabilitats són més aviat escasses. 0,00001, per a ser exactes.
I, tanmateix, l’espanyolíssima afició per la loteria i altres jocs d’atzar converteixen el país en potència mundial, amb la inversió de 41.827,6 milions d’€ el 2017 i amb una forta tendència a l’alça. Una aportació impressionant, digna de millor causa, certament. És el que el matemàtic nord-americà Roger Jones considera irònicament “l’impost voluntari que s’ha de pagar per no saber matemàtiques”.
Una generosa i onerosa inclinació que deu venir d’antic, perquè un influent polític espanyol, el republicà liberal Manuel Ruiz Zorrilla (1833-1895), ja teoritzà sobre la idiosincràsia nacional: “Los españoles, o son católicos o son racionalistas. Los católicos lo esperan todo del milagro. Los racionalistas todo lo esperan de la lotería”.
Fins i tot els assenyats ciutadans que no confien habitualment en l’atzar cedeixen davant la de Nadal. I en el costum de jugar estrictament per aquestes dates, hi concorre un curiós agreujant: la por de ser l’únic de l’oficina –o de la Colombòfila, o de la Filharmònica, o de la classe de pilates...– que quedi sense “aguinaldo”. Com si la sort dels altres, així, en abstracte, ens resultàs ja d’entrada insuportable. Sorprenent i desconcertant.
Diria que hi tenc una prevenció aguda. Deuen ser els efectes d'haver-me criat amb un avi higienista, racionalista i il·lustrat. Acaba marcant que t'eduqui algú de qui conten –ell contava poc– que teoritzava que, si no hi havia una opció objectiva de protegir-se amb garanties, durant un bombardeig no calia moure’s del lloc. Sostenia que tenia les mateixes probabilitats de ser aplegat per la metralla tant si es movia com si no i, per tant, en els bombardeigs –durant la guerra, al front peninsular– continuava afaitant-se amb l’escudelleta de llauna i un mirall esquarterat, mentre els altres corrien de banda a banda intentant fugir del que no tenia escapatòria racional. No era coratge, eren matemàtiques.
Ara venen les setmanes de sentir com els companys es preocupen per la meva opció antiloteria. Ni la de Nadal? Ni la de la feina? Mira que si toca... Diria que no em creuen quan els dic que me n'alegraré ben molt si guanyen, i que esper, això, sí, que em convidin a un bon sopar.
De veres de veres, però, no els dic tota la veritat. En realitat, si no compr loteria no és estrictament perquè sàpiga que no pot tocar, sinó perquè, fins i tot quan toca, només poden tocar doblers. Res que resulti especialment temptador.
