Si sou del refranyer popular, recordareu que sempre ens han dit que ‘no hi ha temps que no torn’ i, tot i que el poble sempre té la raó, he de dir-vos que necessitam amb urgència un recanvi dels nostres referents. Perquè una cosa és guardar aquella camiseta tan cuca que ens ha quedat tres talles petita perquè cobejam secretament l’esperança d’aprimar-nos i una altra és cantar (i sobretot, haver d’escoltar) Lluís Llach per sobre de les nostres possibilitats. Sé que en moments de #DUI-Interruptus (o de #155-Potser, tot són perspectives) no s’han de pretendre certes floritures estilístiques, emperò en les hores més negres és quan més necessitam la poesia. I des de l’obsessió per citar Rosselló-Pòrcel i ‘les flames a la fosca’ no havia vist una cosa igual. D’aquí el meu crit d’alarma.
‘Illo tempore’ hom va reivindicar que “calia que naixessin flors a cada instant”. Ara només cal que aquestes flors siguin una mica novelles. Bàsicament perquè si no, quin és el missatge que estam enviant a les noves generacions? Si tot ja està escrit, cantat i musicat, per què esforçar-se a voler una pàtria millor o diferent? Quina gran oportunitat perduda per als Manel, els Amics de les Arts o Els Catarres. Ells haurien pogut ser els nous Llach però no, hem optat pel #Revival. Fins i tot en clau pancatalana hem perdut l’oportunitat de donar una nova embranzida al sempre anhelat retrobament dels Antònia Font. Però aquesta darrera proposta, gràcies al batle de Palma, ja em preocupa una mica menys perquè si la idea no acaba de tenir èxit, hem sabut que, com el París de 'Casablanca', sempre ens quedarà Toni Noguera i el seu joc de malucs a ritme de ‘Viure sense tu’. Quedau convidats a revisitar les imatges. I li hem de reconèixer el mèrit. És dels pocs batles capaços de fer virals dos vídeos de connotacions oposades en poc més de 48 hores. Com que avui estic de pont, ergo de bon humor, dels nous capítols del serial #FlipauAmbJaumeGarau de MÉS que s’han eMÈS aquesta setmana, ja en parlarem un altre dia perquè tot apunta que gràcies a la fiscalia aquesta sèrie ha ‘firmat’ per un parell de temporades MÉS. Estarem atents a les pantalles.
I altres coses han tornat del passat. O és que només havíem estat tan ingenus de pensar que havien fuites? Durant la celebració del 9 d’Octubre valencià, grups d’ultres intentaren rebentar la festa sota la mirada impassible d’aquells que teòricament hi eren per protegir la diada. No hi ha temps que no torn. I amb l’excusa del #Procés català, vells fantasmes s’han tret la pols de sobre i han perdut certs complexos so pena d’acusar-te de col·laboracionista en la destrucció del #País si t’hi oposes. Com va preconitzar Lampedusa a #IlGattopardo, cal canviar quelcom perquè tot romangui igual. I a la pell de brau, tot roman igual, però diferent. Llegint entre línies podem comprovar que el cabdill va partir, però no la seva empremta. A la seva compareixença al Parlament de fa un parell de dies, el president Mariano Rajoy va donar les gràcies als cossos i forces de seguretat de l’Estat que varen regalar al món la pitjor cara del país anomenat Espanya. Amb suports com aquest, després que ningú es queixi.
I no cal traspassar cap bassiot per trobar exemples “lampedusians”. Aquí mateix, a ca nostra, hem vist imatges de l’expresident Soler increpat per una turba de ‘manifestants pacífics’ que com que no creien en el seu model de país, optaren per desmuntar-li ‘democràticament’ la paradeta. I de què ens estranyam? Vivim un rebrot de ‘hooliganisme’ però el ministre Méndez de Vigo només passa pena de l’adoctrinament a les aules catalanes. Això sí, a ca nostra un professor universitari intimidava un expresident i un degà requisava banderes a un centre públic i ningú ha dit aquesta boca és meva. Més exemples. El demòcrata Juan Carlos Giratua s’ha queixat, també en seu parlamentària, que la premsa internacional havia ‘comprat’ una versió gens favorable de l’1-O català. Digau-me ingenu, però pensava no era feina de cap polític vendre perspectives. Mentrestant, aquí el cotxe de Margalida Solivellas, la corresponsal de TV3 a Balears, patia el vandalisme de qualque ‘patriota’ que convidava la delegació de la Televisió de Catalunya a partir d’aquí i ni els grills han piulat. Convendreu amb mi que hi ha titulars que, com els #Donuts, s’interpreten molt millor de dos en dos.
