Hi ha una espècie d’acord general a assenyalar el govern de Rajoy com a fàbrica d’independentistes catalans. El tracte que han dispensat als catalans aquest govern i el partit que el sustenta ha posat en relleu unes realitats que molts de catalans han percebut com a injustes, i ha creat un ressentiment que té tot l’aspecte d’haver-se instal·lat com a tret definitori de la manera d’entendre Espanya. La violència de l’estat, la seva aclaparadora ofensiva judicial, hauran deixat empremtes de les que queden esgrafiades a la memòria dels pobles, a la seva història.
D’altra banda, no s’ha conegut en democràcia espanyola cap governant tan incapaç de trobar formes d’apropament a solucions dels problemes. Tot allò que cau a les seves mans empitjora la situació, des de la reforma de la llei laboral (que, matisem, ha millorat les perspectives i els resultats dels poderosos) fins a les darreres gestions fetes a Catalunya, amb el 155 com a instrument de sotmetiment d’un país ferit.
I ara, què ens ve a dir, aquí, aquest maldestre governant, per què ens adverteix del perill que correm si seguim per un camí que només l’enquimerada brega política dels seus han atribuït a l’esquerra de les nostres illes? Com pot ser que el president del govern de l’estat llanci amenaces basades en els informes que li deuen haver passat alguns polítics dels seus, que arrosseguen pel nostre parlament una visió de les coses tan prima, tan poca cosa, tan grossera que difícilment arriba a connectar amb la realitat? El partit està en crisi profunda, es dessagna per les ferides de la seva incompetència, de la corrupció i de les regressions en matèria de llibertats; i, no obstant això, els seus capitosts es resignen a assumir els plantejaments anèmics que els fan arribar els seus en aquest país insular.
Pretenen, tots plegats, alguna cosa que no sia introduir elements de confrontació a les nostres societats illenques, activar alarmes gratuïtes per presentar-se com a salvadors, com a croats del cos místic del nacionalisme espanyolista? Vet aquí com actua un partit escàs de personalitats polítiques de gruix: aixecant la veu per allò que creuen que els convé, incapaços d’aixecar-la davant d’uns problemes reals que no s’han molestat a estudiar a fons: potser perquè, a l’arrel d’alguns d’aquests problemes, hi redescobririen males gestions del seu propi partit.
I, així, posen en mans de Rajoy una fona perquè llanci dues pedres a l’aire. I l’home ho fa, fiant-se sempre dels seus, com ho va fer abans de Jaume Matas, de Francisco Camps, etc. Però tant els d’aquí com el mateix Rajoy no han tengut en compte un petit detall: ell no és foner.
