OPINIÓ

Què els passa als moviments socials mallorquins?

És una qüestió que em plana pel cap des de fa massa. Fa dies un bon amic de Palma, vinculat als moviments que n’hem dit “emancipadors” i a diferents “ismes” bons, d’aquells que ens fan millors com a país i com a societat, em feia avinent que no acabava d’entendre per què tan poca intersecció i coneixença mútua entre les diferents expressions de les lluites socials actuals a casa nostra. Em deia, l’amic esmentat, que veia amb una certa estranyesa el fet que el diàleg entre les diverses famílies polítiques de les esquerres i els fenòmens com un emergent feminisme, per dir quelcom, no es donaven. Molta gent no es coneixia. “Això abans no passava”, era el colofó del discurs. Vaig entendre’l de seguida. Bàsicament perquè ho comparteixo i perquè encara hi afegiria més dades. El desembre de 2018, per exemple, vaig ser a la marxa pel territori i contra l’autopista de Campos convocada per les entitats ecologistes. Va ser un ‘revival’ tremend per a mi. Hi havia els mateixos companys i del mateix perfil que fa quinze anys. Em va entendrir, m’ho vaig passar bé... però m’inquietà.

Els canvis s’han succeït amb relativa rapidesa. El segle XXI va arribar a les Balears amb el primer canvi de govern progressista des de 1936. El context global francament no ajudava gaire. George W. Bush guanyà les eleccions de 2000 a un John Kerry que era econòmicament quasi tan neoliberal com ell. I és que si miram vint anys enrere Bernie Sanders ja era vell, però encara era al seu quarter d’hivern al senat. Ocasio-Cortez era una nina hispana a Nova York. L’esquerra política arreu del món venia de moltes derrotes i d’entomar les estratègies no positives de dècades de caure o bé en la polaritat prosoviètica o bé en la renúncia socialdemòcrata –l’excepció mallorquina seria el primerenc PSM filoiugoslau, però això és una altra història! El feminisme pràcticament estava desaparegut –algun dia haurem de reconèixer la capacitat de resiliència de Francesca Mas i el seu Lobby de Dones i la de Ben Amics! L’únic llumeneret d’esperança eren, aquells primers anys 2000, les aliances congriades al voltant del que va anomenar-se “moviment per a una altra globalització” que amb Seattle, els zapatistes i el moviment dels pagesos sense terra del Brasil, l’MST, que donarien la victòria a Lula, com a referents, foren una mena d’“internacional” transformadora que ens va donar una energia que ens calia. En aquell espai o en el que sorgí intel·lectualment i social d’aquell món és on polititzà una gran part de la generació de la gent d’esquerra alternativa que ara té entre 35 i 45 anys als països de l’Estat espanyol. Els quadres de la CUP, Podem i de moltes confluències municipalistes, per exemple. A Mallorca, la influència de tot allò tingué molt a veure amb el que passava en una illa que havia mantingut el combat ecologista com un fet singular que la distingia al sud d’Europa. El GOB i Terraferida no surten d’on surten per designació divina, certament. Crec que explicar això és important per entendre les transformacions ‘movimentistes’ que s’han donat des de llavors. Amb la velocitat d’un llamp. Massa ràpidament, aquella generació ha hagut de fer front, a partir de 2011, a la gestió, amb l’ajuda de les franges més joves, d’una quantitat ingent de transformacions que deixaven el taulell de joc polític que hi havia hagut fins llavors totalment desordenat. Va semblar, durant els temps posteriors al 15-M i als moments més dolços del procés democràtic català, que enmig del nou marc s’evitava que la balança es decantés per l’autoritarisme de dreta i nacionalista espanyol. Ara ja no ho tenim tan clar. Sigui com sigui i sense voler disculpar-los, la realitat és aquesta i quan es facin anàlisis en el futur caldrà tenir-ho present per reprendre. Algú dirà que no estàvem preparats per al que venia. Per ventura.

Mallorca i les nostres illes no n’han estat pas alienes, a tot plegat. Avui, pel que conec, i com a la resta dels Països Catalans i de l’Estat, el moviment feminista illenc, amb tota la seva transversalitat és el millor que tenim els que sabem que només hi ha futur fora de les dinàmiques perverses imposades a les Balears pel capital, el patriarcat i Espanya. És la meva major esperança. Les altres lluites em fan passar més pena. Que la crisi climàtica i el rearmament de l’espanyolisme no hagin conduït a uns moviments ecologista i per la llengua i la cultura més amplis i forts costa d’entendre. Necessitam, potser, que aprenguin del feminisme. Margalida Ramis ho vinculava encertadament fa poc citant la teòrica ecofeminista Yayo Herrero. Deia mon amic que posar al centre les xarxes socials ho ha fet canviar tot. Twitter afortunadament no és Indymedia –‘millennials’ joves i Z, cercau-ho a Google!–, però ens calen reflexions de per què ens passa el que ens passa.

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF