OPINIÓ

Què passa quan et maten les papallones?

Estimat Miquel,

Te n’hauries de recordar. Sé que te’n recordes. Perquè diuen que són aquests, els més tendres, els primers, els dels somriures grenyals i la innocència intacta, són aquests els amors que mai no oblidam, fos quin fos estat el seu final. Fos l’adéu al cap d’un estiu que trobàrem massa curt, o fos un abandó necessari per a una de les parts i incomprensible i traumàtic per a l’altra. Sempre t’he recordat, Miquel. Tota sola, aquells horabaixes de tardor, he pensat de vegades de quin color haurien estat les nostres postes de sol o fins on s’haurien allargat les nostres besades. Haurien estat rossos com tu, els nostres fills? La felicitat que ara sé cert que he tengut al costat del meu home, hauria estat encara més pregona, més sentida, més indiscutible, més invencible, al teu costat?

Com et record, Miquel, sortint de l’institut, tu encara amb calçons curts i genolleres, jo amb la faldeta curta i la mirada llarga, infinita, cercant-te entre l’al·lotea sorollosa. Només teníem temps d’agafar-nos les mans, de besar-nos la galta, de dir-nos fins demà. Sabent, tanmateix, que cada comiat et feia créixer, a tu, un amor dins la gargamella de la mida d’una ametla, o un poc més; i a mi, dins el ventre, un esbart de papallones, que haurien volat, si els ho hagués permès, cap a llocs que, en pensar-hi, fins i tot ara em fan empegueir una altra vegada. Fins demà, em deies, i sentia la teva barba encara tendra, adolescent, besant-me la galta rosada. Tu cap al teu poble, amb l’autocar. Jo cap a casa, a peu, amb les amigues.

Vengueres, fins i tot, per ca nostra. “Quin al·lot més agut”, em deien. “I no el coneixeu com el conec jo”, els responia.

Un dia ma mare m’esperà amb la cara tramudada, amb uns papers del jutjat a la mà. “Aineta, no t’ho dic perquè hagis de fer res. Aineta, només perquè ho sàpigues. Aineta, perquè no pots estar amb ell i no saber-ho”. Aineta, Aineta, Aineta. I cada vegada que m’anomenava, sentia un punyal de vidre al cor, una punxida que duia el teu nom, Miquel. I sentia com se’t trencava a la gargamella l’ametla del nostre amor, o un poc més. I pel ventre meu, les papallones del nostre amor eren només polsim irisat, trista despulla inerta, devastat castell en runes de la nostra història possible, real, tangible, versemblant, però ara ja no indestructible.

Aineta, Aineta, Aineta. A poc a poc, de forma cruelment calculada vaig anar distanciant-me de tu. Vaig trencar l’ametla, vaig matar les papallones, vaig començar a escriure amb llapis la nostra història, perquè sabia que l’hauria d’esborrar. Però quin dolor, Miquel, tan estrany, tan mal de dur, quina enyorança malalta de totes les pàgines que havíem escrit, perennes, eternes per a mi, i esper que per a tu també. Quina il·lusió estroncada. Quina innocència perduda. Aineta, ho has de saber. No ho dic perquè facis res. Aineta, Aineta, Aineta.

I un dia que ja no quedaven papallones per matar i que t’havies engolit el bessó agre de la nostra ametla et vaig dir la mentida, l’única mentida que et vaig dir mai, Miquel: “Me n’agrada un altre”. No vares entendre res, Miquel. Ni plorares, davant mi. Abaixares el cap i te’n tornares sense genolleres, amb els calçons llargs, perquè era hivern i feia fred, perquè jo també t’havia fet créixer de cop i resposta, com si no hi hagués pensat gaire, en el mal que et feia.

Te n’anares amb la camiona cap al teu poble, mirant a través dels vidres les flors dels ametlers d’aquell gener que no he pogut oblidar mai.

Miquel, t’estimava tant, vaig creure tant en tu, que els vespres m’estirava damunt el llit i somiava les nostres noces, guapíssims tots dos, elegants, altius, fins i tot, de tan segurs que ens sentíem del nostre amor, de la nostra història exemplar. Miquel, però m’ho digueren, ho vaig saber. I no els ho retrec. En el fons, per més que tu no en tenguessis culpa, els ho agraesc. Aineta, Aineta, Aineta. Plorosa, la veu de ma mare es repetia i em matava el color del polsim inert de les papallones.

Aquell dia també em vaig estirar damunt el llit. Vaig tornar a veure les noces: mon pare de morros. Ma mare amb una tristesa conformada. La padrina endolada, plorosa sempre, i aquell dia més. I devora ella, el teu padrí, segur de tot, elegant, sobri i adust, però displicentment somrient, sense rastre a les seves mans d’home vell i venerable de l’atrocitat que cinquanta anys enrere havia comès. Mon pare, Miquel, no va tenir mai pare. Perquè l’hi mataren. Perquè els papers del jutjat posaven nom i llinatges a qui ens va robar el padrí. Les mans del teu padrí. Les bales. El pit del meu padrí. La pistola. La meva padrina endolada. El teu padrí somrient.

No tenies culpa de res, Miquel. Ni jo tampoc. Però tot allò ens va trencar l’ametla i ens va matar les papallones. I al cap i a la fi, és bo saber què mata què, qui mata qui. T’ho cont avui perquè no pots no estar amb mi i no saber-ho.
Cordialment, i besant-te la galta,
Aina.

PS. Aquestes coses passen. Dedic l’article i la història als qui diuen que no cal remoure, als qui pensen que tot allò ja és aigua passada i als qui creuen que amb els morts, quan els maten, s’acaba tot. I mirau per on, sembla que tot recomença.

EDICIÓ PAPER 28/03/2020

Consultar aquesta edició en PDF