OPINIÓ

Que no ens enviïn a cercar el motlo de fer bunyols

Un temps, el dia de les matances, els més granats enviaven qualque jovenet grenyal a cercar el motlo de fer bunyols. Una manera de fer-li perdre el temps i de riure's de l'inexpert, del càndid, de l'innocent, àdhuc del bàmbol. L'any que venia davant, evidentment, havien de canviar de víctima, perquè l'enganat de l'any anterior ja estava ben escalivat.

Reconec que he seguit només de rampellada tot el trullet de formació del nou Govern autonòmic. És la primera vegada que de manera consecutiva hi haurà dos governs dels anomenats "de progrés", en contraposició als "naturals" governs "de la dreta". L'espectacle de l'efecte de les negociacions en el si de MÉS ha estat, si més no, lamentable. Els resultats negatius (en comparació al triomfal i antibauzànic 2015) suposaren un cop massa fort en l'estat anímic del partit que ha de fer de pal de paller del sobiranisme d'esquerres a Mallorca i a les Balears. Aquesta baixada d'ànim, i les ínfules sobredimensionades del PSOE, han menat el partit de Busquets, Balboa, Ensenyat i Santiago a incorporar-se al Govern amb només dues conselleries, en contra de la decisió contundent de l'assemblea del partit, que en demanava tres. La rebaixa arribà gràcies a la designació del senador autonòmic. De veres que un senador val una conselleria? Quines polítiques pot aplicar un senador a Madrid? És clar que tothom recorda la bona feina que hi va fer Pere Sampol els anys que hi va ser. Visibilització, denúncia, protesta i presència. Benvingudes foren. MÉS té quatre diputats. Els mateixos que tenia el 1999 i el 2007, però té menys conselleries que mai. No és sols la pressió del PSOE, és també, a parer meu, una por de governar, després de quatre anys que ningú, o gairebé ningú, ha pogut comprendre. Miquel Ensenyat va consentir, o impulsar, si tenim en compte que era el president de la institució, l'autopista entre Llucmajor i Campos. Biel Barceló se'n va anar a Punta Cana mentre els hotelers se sentien agombolats per un govern poruc que teòricament volia aturar la massificació i, en canvi, ajudava a escampar turistes lluny de les platges i lluny de l'estiu, alhora que consolidava un model de lloguer vacacional que "democratitzava" el monopoli de la indústria turística i afavoria la presència turística a cada racó de l'illa. En política lingüística es mostrava una feblesa que ja s'arrossegava de legislatures anteriors, sense rumb, sense decisió, sense valentia, sense idees.

Per això volem governar els sobiranistes? Vaig escriure fa una mesada que calia valorar de manera molt seriosa la facilitació de la investidura de Francina Armengol però alhora quedar fora del govern. És el que ha decidit fer la gent de MÉS per Menorca, que no governaran, però negociaren a l'alça, i amb valentia, 20 compromisos amb els socialistes no a canvi de cadires, sinó d'un vot favorable a la investidura.

Hi ha hagut qui s'ha esquinçat el vestit en veure que desapareixia la Conselleria de Cultura. Cert és que escarrufa una mica, però segons com es miri, hi ha moltes competències en cultura, o en promoció exterior, per exemple, que semblaven duplicar-se.

He dit més d'una vegada que el primer govern de Francesc Antich, amb totes les ombres que hi planaren per damunt, va suposar l'estrena del progressisme i del sobiranisme al capdavant del govern autonòmic després de més d'una dècada de canyellisme. Aquell govern no va poder repetir. La campanya dels hotelers arran de la implantació de l'ecotaxa va ser una de les claus que expliquen la derrota del bloc de progrés. No tengueren por. Aquell govern estava format per persones en les quals confluïen quatre factors que consider determinants. El primer, l'edat, l'entorn dels quaranta anys, en el moment òptim de maduresa productiva i energia vital. El segon, la il·lusió de governar per transformar les coses que fins a aquell moment no ens havien agradat, el coratge que donava ser els primers que ho podrien canviar tot. El tercer, una consciència de país sòlida, temperamental quan calia, sobirana sempre, no provinciana. I el quart, una formació lluny de qualsevol discussió. Nombrosos professors universitaris demanaven excedència de les seves places per esdevenir consellers o directors generals per aplicar els seus coneixements científics amb el perfil ideològic que fins aleshores havia estat proscrit dels òrgans de govern per raons òbvies.

Avui aquell PSM és MÉS. Aquell partit que condicionava l'acció d'un govern complet i que malavejava per baratar les coses avui és, primer de tot, una crossa del PSOE. Un partit, a més, que renuncia a transformar les dinàmiques econòmiques i socials que discuteix des de fa dècades. Un partit que, fins i tot, de vegades, no sols es mostra incapaç d'aturar polítiques pròpies de la dreta, sinó que també les aplica. Un partit que està controlat per una gent que no té capacitat de lideratge i que fa primàries en què el perdedor també guanya. Un partit que tria un candidat al govern que ara resulta que no agrada a ningú i que és més una càrrega que un valor. Un partit amb una càrrega ideològica desdibuixada, que té captiu el vot sobiranista sense aplicar polítiques sobiranistes. I un partit ecologista que fa autopistes i no frena la massificació turística. Un partit que, fins ara, sembla haver governat més per la cadira que per la idea de transformació. És alarmant, d'altra banda, la manca d'imaginació i d'idees, i de vegades també de preparació, en persones amb responsabilitat de govern. És alarmant perquè ha passat.

El càstig electoral del passat mes de maig ha de servir per reconduir la situació. Cal un relleu al capdavant, tant pel que fa al lideratge orgànic com pel que fa als portaveus i candidats parlamentaris i al Consell. Cal que les persones triades per exercir tasques de govern siguin competents i, sobretot, plantegin polítiques de canvi, amb decisió i valentia. Cal aplicar polítiques pròpies a les conselleries que es gestionin i condicionar transversalment en qüestions que afectin la sobirania i la identitat: economia, territori, llengua, cultura. Cal complir els compromisos i fer-los complir. I si no es poden complir, sense cap mena de complex i sense cap casta de sentit de culpabilitat, cal sortir del govern, perquè serà més responsable fugir d'un executiu que aplica polítiques que ens són contràries que no romandre-hi apel·lant, precisament, a una responsabilitat que té més forma de cadira que de voluntat de canvi. Que no ens tornin a enviar a cercar el motlo de fer bunyols.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF