Opinió

Què crea alarma social?

No sabem amb tota seguretat si Pedro Sánchez, ara que comanda a la Moncloa –governar és una altra cosa– s’estimaria més que no hi hagués cap polític català a la presó o a l’exili; o si pensa que aquesta situació el pot afavorir d’alguna manera. Per creure aquesta segona possibilitat, s’ha de ser molt d’una cosa i molt poc d’una altra. Venturosos, direu, els que poden triar, però aquesta dita ni sempre és certa ni és segur que es pugui aplicar a Pedro Sánchez en l’actual estat de coses. Sigui com sigui, el problema més enverinat que ara mateix contamina la seva agenda és el del procés (en minúscula i sense cometes ni cursives) català. I la cara més visible del problema són els polítics empresonats i exiliats, els únics de tota la Unió Europea. I això és així per molt que Josep Borrell pretengui guanyar protagonisme amb gestos equivalents a la reconquesta de l’illa de Perejil per part d’Aznar. Pareix mentida que un home, a la seva edat i amb els seus sabers, no tengui noció de les línies que separen la política seriosa o normal de l’astracanada, el pintoresc, el grotesc.

En Sánchez, a l’oposició, va demostrar això que els diaris seriosos en diuen sentit d’Estat, que consisteix a donar suport a les decisions del govern si fer el contrari pot restar-te electors. Així, va cremar les poques naus que li quedaven a Catalunya i es va embarcar en la del PP i Cs (on ja hi devia haver algun infiltrat de Vox), mentre el senyor Iceta deia allò que tant els agrada dir als pares més sermonejadors: Jo ja t’ho deia. Així, els socialistes assumien tota la retòrica antieuropea i anticatalana de la dreta més extremosa i donaven suport a l’acció del torpediner 155 i tot el que fes falta: com antany havien signat (Aznar/Zapatero) el pacte antiterrorista de 2003, eina d’eficàcia garantida per a la minva de les llibertats i per al creixement del concepte de terrorisme fins a ocupar territoris propis de la llibertat d’expressió.

Posem-nos, però, en el supòsit que els socialistes haguessin rehabilitat alguns valors –ni que fos un perfum– del que els vells havíem pensat que era el socialisme: resultaria que en Sánchez estaria empegueït de tantes passes que ha fet el seu partit abans d’entrar a la Moncloa per les portes i les finestres. En aquest espai dramàtic, hi entonaria la voluntat de fer gestos, de destensar la relació amb el govern català, d’endolcir paraules massa esquerpes. I... alguna cosa més? Si fos així, tendríem un govern amb pretensions de caminar cap a la pau, severament obstaculitzat per les més altes institucions espanyoles d’administració de justícia. Aquest desbarat encara no ha arribat a prendre cos a l’Estat... ni és probable que s’arribi a congriar mai, ja que, per exemple, el Tribunal Suprem pot fer marxa enrere en la qüestió de l’impost de les hipoteques i el govern ho ha de jutjar amb el mateix respecte que els empresonaments dels polítics catalans. Deu ser que els empresonaments i l’exili no han creat alarma social.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF