Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Que continuï el mambo, per favor

Totes tenim un passat i, del passat, diuen que n'hem d'aprendre o, com deia John Berger a ‘Maneres de mirar’ (Edicions de 1984, 2011), que “no és un lloc per viure-hi”. El passat, idò, és un lloc d'on hem d'extreure conclusions per poder actuar. En el cas de l'art –però que podríem extrapolar a altres àmbits–, si veiéssim art del passat, ens estaríem situant en la història, però, si no se'ns permetés fer-ho, també se'ns privaria d'una història que ens pertany. I a qualcú, és clar, li interessa aquesta privació: per això una minoria privilegiada s'esforça a inventar-se una història que perpetuï la seva posició.

En el cas de ca nostra en tenim moltes mostres: el relat dels vencedors, la (mal)anomenada Transició, el turisme-dona-de-menjar-a-tothom. Els relats, discursos i pràctiques que ens han dut on som i que han estat defensats i vanagloriats per diverses generacions de càrrecs polítics i empresarials mentre n'amagaven d'altres. Però ja és l'any 2017 i el tema, ara, és: estam mirant el present amb claredat? Segons Berger, d'aquesta manera, serà més senzill “qüestionar-nos el passat” de manera correcta. I, ara, a les portes d'un referèndum d'autodeterminació d'un tros del nostre país, crec que veure el present amb claredat és poder dir obertament que vivim en un estat d'excepció encobert i que ja seria hora de deixar de consentir-ho. Suspensions, amenaces a consistoris i a la població sencera, sentències, prohibicions d'actes de suport... Repressió, odi i por per a uns, impunitat i barra lliure per a d'altres: feis una volta per les xarxes socials, mirau les pintades dirigides a Anna Gabriel i a les CUP, mirau l'actitud de l'estat i els partits que no volen que passi allò que ens han repetit una i mil vegades, que la gent vagi a votar. A dir ‘sí’ o ‘no’. No volien que ens creguéssim que era això? Anar a votar? Però ara tampoc no els va bé, als senyors i senyores que fan del passat el seu lloc per viure-hi. Així continuen intentant que la resta no se'l qüestioni. Ni el passat ni les deplorables accions que fa dècades que perpetren mentre n'hi ha que els riuen les gràcies.

Mallorca, les Illes es troben ara amb la festa del veí del segon esquerra que té el mambo a tota hòstia i en el fons ens agrada, però també ens fa una miqueta de por que el veí fatxa denunciï els veïns i que, de retruc, passem a ser el proper objectiu perquè ell sap que ens cauen bé o, si més no, que podríem fer una bona pinya amb els del primer i el tercer esquerra i muntar una comunitat de veïns i veïnes que el deixaria en minoria. I això sí que no, pensa ell, és clar. I aquí és on hem de mirar el present amb claredat, nosaltres: mentre assistim a l'espectacle dictatorial del veí fatxa, hem d'anar al segon esquerra i demanar-los sal o un poquet d'oli, hem de muntar sopars al terrat, els hem d'ajudar amb les mudances, els hem d'avisar, també, quan no ens tenguin en compte i hem de dir al veí fatxa que ens cauen bé i que fan bé de ballar tot el mambo que vulguin. Sobretot després d'haver-lo avisat durant molts anys a totes les reunions d'escala, haver fet tota la burocràcia i haver plantejat un ultimàtum i com a resposta haver rebut sempre un ‘no’.

Malgrat la por que pugui tenir jo i les contradiccions que se'm generen pel futur que espera al projecte dels Països Catalans: que ballin el mambo i nosaltres els puguem ajudar a guanyar el certamen. Perquè, si ells guanyen, nosaltres també guanyarem un poc. I sí, segurament també perdrem coses i ens equivocarem mil vegades, però hem d'avançar. Anam a extreure conclusions del passat per actuar en el present i poder bastir un futur digne que ens encamini al proper mambo. De la mà de tot el veïnat i enfortint l'objectiu: partir d'un estat espanyol (i d'un de francès) que ens dessagna i ens menysprea, aturar els peus al veí fatxa que ens vol tancades dins ca nostra. Parlem del bon viure, de construir altres models que ens deixin de subjugar a les lògiques extractives i inhumanes del model actual, de posar en comú les problemàtiques per trobar-hi solucions col·lectives, de com ho hem de fer perquè tothom s'hi senti a gust i representat. Els bassiots mai no ens han fet por i els hem trepitjat i travessat durant dècades. No sé si feim tard, però la màxima de ‘juntes som més fortes’ s'ha demostrat a bastament que funciona; utilitzem-la amb totes les seves conseqüències, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I que continuï el mambo, per favor.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF