OPINIÓ
Opinió 22/11/2019

Quanta desigualtat pot aguantar la democràcia?

i
David Abril
3 min

EducadorEl sociòleg suec Göran Thernborn defineix la desigualtat com una violació de la dignitat humana, i coincideix amb molts –almenys amb qui signa aquestes línies– que aquesta és un dels principals problemes del segle XXI. Especialment després que la Gran Recessió, presumptament superada, s’hagi saldat amb un increment de les desigualtats aquí i arreu. Thernborn s’ha dedicat a disseccionar els diferents tipus de desigualtat i com aquesta es manifesta a diferents escales, no sols entre països occidentals i d’altres latituds -on les xifres ens podrien resultar més previsibles-, sinó entre els mateixos barris de Londres, on hi pot haver diferències de fins a vint anys en l’esperança de vida dels seus habitants.

La línia 7 de l’EMT vendria a ser, a casa nostra, una metàfora d’aquest recorregut per la desigualtat: de Son Gotleu a Son Vida. Dels blocs de pisos decadents del barri obrer als xaletarros i el camp de golf. Dues imatges, dues realitats, una mateixa ciutat. Néixer o viure en un indret o un altre condiciona –gairebé determina– les possibilitats mateixes d’existència i de desenvolupament personal.

El de l’esperança de vida seria només un dels indicadors del que l’autor de ‘The killing fields of Inequality’ considera com a “desigualtat vital”. A aquesta cal afegir-hi la desigualtat existencial –que afectaria variables com el gènere i l’ètnia–, que s’expressa també en forma tant de barreres d’accés a determinats espais o serveis com en la bretxa salarial entre dones i homes. I, finalment, la desigualtat “de recursos”, que és allò que sovint associam a la desigualtat: tenir ingressos o rendes que et col·loquen en una determinada posició d’accés a recursos, que oscil·len entre la cobertura de les necessitats bàsiques i les expectatives generades per la societat de consum, i que formen part de la inclusió simbòlica.

Per això mesurar la pobresa i les desigualtats, especialment en el cas de les Illes Balears, és una qüestió complexa, que ha d’anar molt més enllà del còmput de la riquesa generada o l’índex de Gini, que sols mesura ingressos. De fet, el darrer informe FOESSA, presentat fa només unes setmanes, assenyala que tot i que les Illes som per damunt la mitjana en PIB per càpita, les taxes de pobresa i desigualtat són de les més altes de tot l’Estat. Els tercers després de Canàries i Extremadura en exclusió. I que a diferència de la resta de CA, on la tendència ha estat la pèrdua d’ingressos per part dels sectors més vulnerables, aquí els ingressos es mantenen a les classes mitjanes i sectors més desafavorits, però la distància dels més rics respecte de tota la resta augmenta de manera important.

Però... quins ingressos es mantenen? Sobre això darrer, el company Rafel Borràs assenyalava aquesta mateixa setmana la importància de la pobresa laboral, després d’estudiar les dades publicades per l’Agència Tributària estatal sobre mercat de treball i pensions a partir de les retencions de l’IRPF que té qualsevol persona assalariada o pensionada. En aquestes ressalta el fet que gairebé una tercera part dels cotitzants el 2018 a Balears no arriben al SMI, i que més de la meitat d’aquests ni tan sols arriben a la meitat del salari mínim.

Per això són necessàries anàlisis com les d’EAPN, quan posa sobre la taula l’indicador AROPE sobre risc de pobresa i exclusió, que incorpora elements com les possibilitats de consum i l’ocupació -a més de la renda-, per obtenir una mirada multidimensional del fenomen de la pobresa i les desigualtats. O l’esmentat de FOESSA, molt contundent en apuntar les dues grans causes de tot plegat: la gran desproporció entre els preus de l’habitatge i els salaris; i la precarietat laboral, lligada a la temporalitat i al model turístic.

Amb gairebé una quarta part de la població illenca en situació d’exclusió social, podem treure pit davant el món com a potència turística? Què ens aporta el turisme, a més de l’increment de les nòmines i ‘bonus’ dels directius d’empreses turístiques com els de Thomas Cook o Air Europa que si han de tancar portes, ho fan? Si els problemes estan diagnosticats, per què no posam totes -i especialment qui més hi pot incidir- fil a l’agulla? Per anar bé, ni tan sols hauríem de plantejar una darrera pregunta que és en el el rerefons de l’onada mundial d’autoritarisme: quanta desigualtat pot aguantar la democràcia?

Perquè, a més de la privació material i l’angoixa vital, és evident que hi ha malestar social, i aquest malestar es canalitza bé o no: això també explica en part els resultats de les darreres eleccions, que han fet botar determinades alarmes. En la seva recerca de respostes, el nou laborisme britànic darrerament no es cansa de dir: “for the many, not the few”. La política s’ha de tornar a fer al servei de la majoria de la societat i de la dignitat humana.

stats