OPINIÓ

Purga

ÀLEX VOLNEY
ÀLEX VOLNEY

Un parell de vespres abans de néixer, la mare sopava a la casa dels avis, al carrer dels Oms. Aleshores entrà per la finestra de la cuina una òliba, pegà damunt la taula, tomà un parell de plats i armà un gran rebombori. Nits després vaig néixer jo –amb moltes dificultats– a l´hospital que encara hi ha devers la Rambla. Els primers vint anys de la meva vida he residit a San Catalanito i he viscut la influència de l´escola on vaig anar. Hi anava travessant el pinar del Barranc, que ja no existeix. Allà és on vaig començar a viure d’alguna manera la literatura, que ha tingut molt a veure amb el que avui sóc o deixo de ser.

Vaig començar bastant jove a construir històries, però passaren anys abans de posar res en net. Imitava autors catalans i castellans, bastant carques alguns, en feia versions... Després vaig llegir romàntics anglesos i alemanys i em vaig pensar que em trobava a mi mateix. No fou així. El que de veritat vaig descobrir és que de ben petit no havia pogut triar i vaig agafar aquest camí clandestí d’escriure, en un aprenentatge continu que mai no arribarà a la fi. El que més m’engresca en aquest joc que és la vida –que és la literatura– és que no hi puc perdre res, car he partit bàsicament de zero. Vaig néixer en una família de perdedors, perdedors de guerra, i no dec res a ningú. Abans que escriptor, sóc un home, i això condiciona tota la meva obra futura a una lluita individual sense treva.

Havia començat devers els deu anys, apuntant tot el que feien els ocells de casa, sobretot per reproduir- se. Els motius no són gaire clars, car fa molts anys que només m’interessen en llibertat. Vaig aprendre que no canten perquè estiguin contents. Quan no canten, aviat es moren. Servidor escriu per la necessitat de viure. Als ocells tampoc no els cal saber d’ornitologia per poder volar.

Del 2009 al 2017 he aguantat una purga de força desproporcionada. Si a algú no li agrada, que ja és ben normal, mancaria d’altra, passi full o es posi fulles, doni la cara o plegui. Només aquella o aquell que dirigeix la Divina Acràcia ens farà emmudir. I sí, em cresc. Em vinc amunt davant les veritats absolutes, enmig del blanc o del negre. Davant de tot, ja només respecto el dret al dubte. Molt per altra banda, tot i que no sóc amic de donar consells, crec que la darrera cosa que hauríem de fer els escriptors és treballar a una llibreria, però així estan les coses.

Saben, vostès, què és guardar fusta al moll?

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF