Publicitat responsable

No, el titular no és un oxímoron. La publicitat, si no és, hauria de ser responsable. Potser no cal una llei que reguli aquesta activitat, però sí que convindria algun tipus de sistema d’autoregulació com existeix en altres països. I no parlo d’un sistema adreçat només a les agències publicitàries, sinó també als que la difonen, des dels mitjans de comunicació públics i privats fins als comuns que presten les seves marquesines.

Fa uns dies sortia a la llum pública l’existència d’una xarxa de prostitució que explotava noies d’origen xinès i que operava des de la Seu d’Urgell. Els periodistes han investigat, han preguntat, han elaborat la informació i l’han publicat. Informació rellevant, s’ha destapat alguna cosa bruta. Periodisme-denúncia, que desvela les misèries humanes i persegueix el noble objectiu de millorar el món.

Mentrestant, els departaments comercials dels mitjans de comunicació on treballen aquests mateixos periodistes han seguit venent espais publicitaris on s’anuncien, per exemple, “massatgistes asiàtiques a la Seu d’Urgell. Sortides a domicili i hotel. Cada mes una noia nova”. Aquest és, sense anar més lluny, un anunci que es publicava ahir en un diari del país. I que em disculpi l’anunciant, l’activitat del qual he de presumir que és lícita mentre no es demostri el contrari.

Però ben bé podria passar que una xarxa que explota sexualment unes noies s’estigués anunciant al costat dels que venen llenya o ofereixen classes d’idiomes. Fins i tot podria passar –vull creure que no és així– que una xarxa que ja ha estat desmantellada per la Policia se seguís anunciant mentre tingui vigent el forfet publicitari.

És difícil negar-se a publicar un anunci sense proves de la il·licitud de l’activitat de l’anunciant. Però això vol dir que no hi ha d’haver cap tipus de control en la producció i la difusió de la publicitat? Insisteixo: un mecanisme d’autoregulació podria ser una bona solució. ‘Pecunia non olet’. Els diners no fan pudor. O sí?