Teatre Principal.- 'Salomé', de Richard Strauss, és un dels grans reptes, no tan sols de la XXX Temporada d’Òpera del teatre Principal, sinó també de la història de totes les temporades. És cert que es representa en versió concert semi-escenificat, però així i tot tan sols es pot qualificar d’autèntica meravella. Mai no s’havia representat Strauss al teatre Principal, senzillament per les moltes dificultats que suposa, començant pel nombre de músics que necessita i que deixà estipulat el compositor: un centenar. De la mateixa manera, és difícil per les dificultats vocals del personatge central, comparable a la Brünnhilde wagneriana. També és cert que una altra de les raons per les quals no s’ha representat ni 'Salomé' ni cap altra obra d’Strauss, és que bàsicament no es tracta d’òpera molt comercial i, per tant, no és gaire coneguda pel gran públic. Està clar que és una peça difícil, gens convencional, fregant la transgressió, que deixa enrere el model d’òpera clàssic, hereva directa de la música wagneriana –sense àries, farcida de motius conductors, tot enllaçat, sense talls ni concessions. La música la marca i la condiciona l’argument, de tal manera que ni tan sols té obertura, estructurada en funció dels personatges, cadascun d’ells amb un leitmotiv molt clar i definitori. Sens dubte, marca un abans i un després en la història de la música. Tan peculiar i original que el mateix Strauss va seguir altres camins, tot i que es va convertir en un gran èxit des d’estrena. Però varen ser Arnold Schönberg i el seu deixeble Alban Berg els que recolliren el testimoni de Strauss i la seva 'Salomé', com també d’'Elektra'. L’estrena va ser no menys conflictiva que l’original d’Oscar Wilde en el seu moment, catorze anys abans de l’estrena operística, l’any 1905, a Dresden. Val a dir també que Gustav Mahler intentà estrenar-la a Londres, sense aconseguir-ho, per la condició d’escandalosa que tenia, entre d’altres coses per la famosa 'Dansa dels set vels', i la seva vessant incestuosa. Una dansa amb motius exòtics que no té res a veure amb la resta de la partitura, sense cap referència als motius conductors esmentats.
És difícil saber per on començar a parlar de les virtuts d’aquest muntatge, un encert majúscul, que adjudicarem a Pablo López, i que tan sols es podrà veure en dues funcions: la del passat dijous i la de demà diumenge a les sis de l’horabaixa. Bona entrada, gairebé tres quarts, i pinta millor per a la de diumenge. Això vol dir que ja no cal anar tan a tir segur i programar tan sols òperes de les que agraden sí o sí. Hi ha un públic cultivat que demana un pas endavant, com ja va succeir amb 'Otello', i com ha quedat demostrat amb 'Salomé'. Pel que fa a aquesta darrera, fins i tot em sobraven algunes coses de la posada en escena de Jaume Martorell, però que tampoc no feien nosa. Un detall sense importància si tenim en compte que la Simfònica, pràcticament al complet, dirigida magistralment per Guillermo García-Calvo, va sonar d’una manera espectacular. No tenc cap altre adjectiu millor. Contundent quan calia, precís en els 'decrecendos', com si recollís totes les notes amb les seves mans. Un luxe. Pel que fa a les veus, començaré per Nicola Beller-Carbone, en el paper protagonista, potser una mica mancada de potència, que va fer que quedàs engolida en alguns moments per l’orquestra, molt millor en els complicats i nombrosos aguts que en els greus i amb alguna dificultat en les transicions, però en qualsevol cas una bona Salomé. Extraordinari el Jokanaan de Mark S. Doss: potència, profunditat, color i presència del baix-baríton, que, perquè ens facem una idea, té una gravació del mateix personatge des de l’Scala de Milà. Sòlid el tenor José Manuel Sánchez, a qui ja havíem pogut veure al Principal en el paper de Càssio o Alfredo entre d’altres, que interpreta Narraboth. Impecables el tenor Peter Svensson i la mezzosoprano Iris Vermillion, com a Herodes i Herodias respectivament, com la resta del repartimetn: José Miquel Ribot, Antoni Aragón, Antoni Lliteras o Tomeu Bibiloni, que pot aspirar a papers molt més representatius.
Si aquest paper vol ser un recull de sensacions, la que em va quedar després de veure-la és la de voler tornar-la a veure, per la senzilla raó que hi havia tantes coses per fruir que no ho vaig poder fer com es mereixen.
