Protagonista de la notícia

Darrerament s'ha parlat molt d'adhesius de matrícules, un tema recurrent als mitjans, rutinari, perquè sempre hi ha algun policia massa fanàtic o que s'avorreix i, de retruc, algun afectat que ho aprofita per fer-ho públic i per això tots ho acabem sabent. Aquesta vegada, però, la novetat és que es tracta de la policia andorrana, un fet sens dubte sorprenent, ja que en temps de fina diplomàcia per part andorrana respecte el procés no sembla l'actuació més sensata.

Políticament em sento proper a la persona afectada, però, al mateix temps, més aviat lluny com a company de gremi sobre com ha portat el tema. De raó no li falta, per descomptat, ja que el policia andorrà hauria de tenir altra feina, segur; que no es posen d'acord entre tots plegats sobre el que diu la llei, és així; que aquest tipus de coses s'han de denunciar, també segur, però si ets periodista has de pensar molt bé la manera com ho has de fer.

Mai m'han agradat els periodistes que volen ser protagonistes de la notícia, en lloc de limitar-se a fer el que han de fer, que és explicar els fets, des de la barrera i, fins i tot, des de l'anonimat, certament difícil avui en dia. Si orquestres un xou mediàtic –en aquest cas ajudat pels hiperventilats de torn– en què tu hi ets al capdavant, deixes de ser periodista per convertir-te en una altra cosa; diferent, ni millor ni pitjor, però diferent. La nostra feina és informar, comunicar, denunciar les injustícies, donar veu a qui no en té, però mai posar-se davant les càmeres i ser el centre d'atenció.

Des del meu modest punt de vista, i sense ànims de donar lliçons, només de fer pública una convicció, qui té la necessitat de ser portaveu –que és molt lícit– no pot dir-se periodista, tot i que és cert que avui en dia, obligats pel sistema, tots fem coses de les quals no n'estem precisament orgullosos. És a dir, que fem el que podem, pecadors de mena.