Propòsits sobre rodes

He quedat per sopar amb uns amics a prop de l’avinguda Carlemany. Quan estic a punt de creuar l’avinguda del Consell de la Terra –sí, l’antecessor del Consell General que ben aviat, el 2019, farà 600 anys–, passa un autobús de línia regular a ritme de galop. Vaja, que no redueix ni una mica la marxa en acostar-se al pas de vianants.

M’espero a les postres per comentar l’anècdota. Penso sincerament que els conductors d’autobús, que ofereixen un servei públic, haurien de ser exemplars al volant. Els amics em suggereixen que em queixi al Raonador del Ciutadà o que escrigui un article. Al final aquí em teniu, compartint la meva indignació amb tots vosaltres.

Sembla que he destapat la caixa dels trons. A partir d’aquesta primera queixa, en vénen tot un reguitzell més: que si el bitllet és molt car, que si algunes parades no estan gaire ben situades i entorpeixen el trànsit o que si els autobusos no sempre senyalitzen amb l’intermitent quan es reincorporen a la circulació; que d’acord, que ja ho sabem que tenen prioritat, però que no costa res avisar. A mi, que sóc tímida, una de les coses que més em costa quan agafo un dels minibusos que circulen per dins d’Andorra la Vella és haver de cridar: “parada!”. Amb el risc que, si no ho faig, em quedi tancada dins de l’autobús fent voltes i voltes...

Per ser justa, pel que fa a la velocitat, algú m’ha fet veure que les línies tenen uns horaris establerts i que, per complir-los, els conductors fan el que poden. Per no parlar de la competència entre companyies que cobreixen un mateix trajecte. En definitiva, que la crítica segurament té molts matisos.

Després del col·lapse del pont de la Puríssima –benaurat col·lapse! –, és gairebé inevitable que busquem alternatives de transport. No tant per als turistes, que està clar que vénen majoritàriament en cotxe, com per a nosaltres mateixos, per al nostre dia a dia. Més quan, de fons a la ràdio, sentim les notícies de la participació andorrana a la COP21 del Conveni de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. Són els excessos, els quinze minuts per cobrir la distància entre la rotonda de la Dama de Gel i Caldea, els que fan que ens plantegem bons propòsits per als desplaçaments quotidians. Estem a les portes del nou any i és el moment de fer-ho, de pensar a utilitzar el transport públic més sovint però també de reivindicar un millor servei. Els nostres nervis ho agrairan i el medi ambient, si ens en sortim, també.