OPINIÓ

Profecies que no s’acompleixen

Fa tres anys, es va estendre com la pólvora la profecia que la prohibició del lloguer turístic a plurifamiliars a Palma faria baixar radicalment els preus dels lloguers. Han fet falta tres anys perquè l’Ajuntament de Palma reconegui que la profecia ha estat tan certa com la dels qui pronosticaren la fi del món el 2012.

Durant els mesos i anys posteriors a la prohibició, activistes, polítics i periodistes anaven manades desfetes a la recerca de dades que avalassin variacions a la baixa en el preu dels lloguers. Com que la baixada no arribava, posposaven mes a mes la profecia del canvi radical com fan ara els qui reinterpreten les paraules de Nostradamus i posposen la fi del món el 2020. I és que en contra del que diuen alguns, molts dels profetes no són tan infal·libles com creuen i amb aquesta s’equivocaren de ple.

Del 2017 a dia d’avui els preus no han baixat, ans al contrari. Les dades dels principals portals immobiliaris i la taxadora TINSA ho deixen clar: pujades al voltant del 20% els darrers tres anys. Per contra, sí que ha baixat l’oferta de lloguer turístic, que, segons es desprèn de les dades de l’estudi de Fevitur fet per In Atlas, del 2016 al 2018 s’ha reduït un 53%. De llavors ençà les dades s’han mantingut més o menys estables i es calcula que, a hores d’ara, hi ha uns 1.800 pisos publicats a portals que amb la nova llei podríem considerar turístics. Tot i això, no hi és de més especificar que gran part d'aquests defugen l’ús turístic establert per llei en estades inferiors a un mes, ja que només accepten reserves d'un a tres mesos.

Els qui, en el seu moment, advertírem que això passaria fórem tractats de terraplanistes i no sé de quantes coses més, però sembla que, finalment, ja ningú posa en dubte (o gairebé ningú) que el problema de l'accés a l’habitatge i l’increment dels preus dels lloguers és complex i multifactorial. Entre les variables que hi intervenen podem destacar: l’augment espectacular de la gent que es decanta pel lloguer perquè no pot accedir a crèdits per a la compra (d’un 8% el 2008 a un 26% el 2014), l’elevat increment poblacional (més de 20.000 persones en tres anys), la compra de segones residències per part de ciutadans centreeuropeus o turisme residencial, la compra d’habitatges com a refugi dels inversors davant un euríbor estancat, la construcció a un ritme molt inferior a la demanda (per una mitjana de 2,49 persones per habitatge es calcula que ara mateix a Palma fan falta unes 16.073 llars noves) i la retirada del mercat de lloguer de milers de pisos que són buits per por dels propietaris de desperfectes o impagaments. Només per fer-nos-en una idea, els habitatges no principals ara mateix representen 16.533 dels 186.639 habitatges de Palma, un 8,8% del total.

En el seu moment no es tengué en compte cap de les variables anteriors i es cregué erròniament que prohibint el lloguer turístic tot s’arreglaria. La lògica era “un pis vacacional manco és un pis residencial més”. Una regla de tres que si bé a Palma té més possibilitats d’èxit que al litoral, on el que abunden són segones residències usades temporalment pels propietaris, no ha funcionat com s’esperava. Encara que el lloguer residencial sovint sigui més rendible que el lloguer turístic, la por dels propietaris actua com a fre. Així, la prohibició suposà el tancament i la venda de molts d’habitatges a estrangers centreeuropeus, fet que afectà negativament comerços i els comptes públics. D'altra banda, els qui passaren al mercat residencial ho feren actualitzant preus accelerant el procés de gentrificació.

No debades, el centre antic en general i la Gerreria en particular ja no són aquelles barriades on no volia viure ningú. Ara estan de moda i evidentment els preus han pujat i molt. Perquè, quan parlam d’expulsió dels residents d’una barriada, convé aclarir que també els nous residents són o han estat sense voler-ho gentrificadors. Més encara, la gentrificació no té per què anar associada al turisme. Basta veure la sèrie Shameless per entendre que bàsicament parlam de la substitució dels habitants d’una barriada per nous residents amb un estatus econòmic més elevat. Per molt mallorquins que siguin.

No són casos aïllats ni prop fer-hi. L’elevada demanda al centre o a Blanquerna no ens ha de sorprendre: mentre que aquestes barriades estan cuidades i relativament netes, la resta de la ciutat va morint davant la desídia dels qui entenen que Palma existeix tan sols de murades per endins. Pere Garau, Son Gotleu, la Soledat, el Rafal, la Indioteria, la Vileta... de cada vegada disposen de pitjors serveis i es troben més i més abandonats. Una greu errada de planificació urbana perquè el dret a un habitatge digne ha d’existir, clar que sí, però també a una barriada digna. Només així evitarem que tothom vulgui viure al centre en detriment d’altres barriades perpetuant la segregació urbana.

Mentre visquem en una economia de lliure mercat, el preu de l’habitatge fluctuarà segons les lleis de l’oferta i la demanda. La solució, el problema de l'accés a l'habitatge, és complex, però implica seduir els propietaris perquè treguin els habitatges al mercat augmentant l'oferta i disposar d’un bon estoc d’habitatge social amb preu fixats. Exemples en tenim a voler arreu d’Europa, on ja fa anys que hi fan feina. Malauradament, a la darrera crisi del 2008 es perdé una gran oportunitat. La sobreoferta del mercat immobiliari en mans de bancs no s’aprofità per crear aquesta borsa social, sinó que, a més, el poc habitatge social que s’ha creat queda alliberat en només 10 anys. Com a resultat, gairebé no tenim habitatge social. És probable que el nou context econòmic ens doni una segona oportunitat per replantejar quin model econòmic, demogràfic i de societat volem. Podem fer els deures o profetitzar grans canvis cercant un nou responsable a qui encolomar el mort de la nostra passivitat.

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF