OPINIÓ

El Procés i la socialització del lideratge

No estava a l’abast de la sentència resoldre el problema. Després d'ella, metafòricament, més prop o més lluny del final? Qui sap, la solució no és judicial. No obstant això, s’ha obert una partida nova. La postsentència. Amb diligència i tota mena d’arguments aquesta ha desmuntat l'acusació de rebel·lió. La fiscalia ha fet la feina bruta que ha permès la llarga presó preventiva dels encausats. Acarnissament, primer episodi.

El rebuig de l'argument de rebel·lió és un avís per a navegants. Un missatge intern al règim i, molt específicament, al corrent d’opinió que s’amaga darrere la teoria del cop d’estat i l’’a por ellos’. Hauria de servir per apaivagar discursos incendiaris. Cop dur a la caverna mediàtica i política. Europa al teló de fons. Però no s’ha d’entendre la cosa com un discurs del colomar. Ens equivocaríem. A la raspallada de la rebel·lió el segueix la lloança contundent de l’eficàcia de l’aplicació del 155, totalment en línia amb la sentència del TC. Munició per a falcons.

La diligència mostrada pel tribunal en desmuntar la rebel·lió esdevé en malaptesa en argumentar el delicte de sedició. L’argumentari coincideix amb la teoria de “clima insurreccional” del tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena. L'ideari de la policia política com a argument jurídic. Les actuacions dels dies 20 de setembre i 1-O, segons la sentència, “eren lluny d’una pacífica i legítima manifestació de protesta”. Simplement, una constatació empírica. Si la intenció hagués estat impedir l’acció de la comissió judicial (delicte de sedició), no hauria estat difícil aconseguir-ho amb 40.000 persones davant la conselleria. Aquí ho deixo.

A la pregunta, que alguns ens fèiem, de si la voluntat popular expressada pacíficament de manera reiterada, àmplia i pacífica al llarg d'anys podia obtenir una ponderació positiva des de la justícia la resposta de la sentència ha estat taxativa. El dret fonamental de manifestació pot ser aixecament. La defensa de les urnes és aixecament tumultuari. Actes de protesta i mobilització social per art d'encantament jurídic es transformen en sedició. Acarnissament, segon episodi. Un avís per a navegants comuns.

Tanmateix, la voluntat de decidir expressada per una àmplia majoria de persones continua impertèrrita. Elecció rere elecció. A mesura que s'anava limitant la capacitat política de les institucions catalanes i dels seus líders, fins a empresonar-los, el moviment s'anava socialitzant. Per part dels poders de l'Estat no es va valorar en la seva justa mesura el grau de resiliència i connivència de la gent que representava la sobtada aparició de les 6.000 urnes àrduament cercades per la policia. Hi ha més exemples. Un avís per a l'Estat, que va optar per la força per continuar escrivint el seu propi relat. Exercicis pràctics d’acarnissament.

Inevitablement la socialització del lideratge conduïa a les xarxes socials fins a arribar a la sofisticació del Tsunami Democràtic actual. La seva aplicació informàtica té prop de 300.000 subscriptors; per poder valorar la seva dimensió real, l'ANC en té 50.000. Després del pretès escapçament del sobiranisme i el menyspreu de la mobilització popular, ridiculitzada en la sentència com a “il·lusionats ciutadans” manipulables, això és el que hi ha. El mateix que hi havia des d'un bon principi. La ciutadania mobilitzada. No oblidem que des del primer moment després de la sentència de l'Estatut van ser els líders polítics que van pujar al carro de les mobilitzacions i no a l'inrevés.

Ara els arbres dels actes vandàlics de les darreres nits no poden tapar el bosc de les marxes per la llibertat i les concentracions massives i pacífiques, inclosa la de l'aeroport, de resposta per la sentència condemnatòria. La pilota ha tornat a la teulada de la política. Hauran de parlar de compliment de penes, indults i, fins i tot, d’amnistia. Aquesta darrera, la millor garantia per tenir opció a una nova casella de sortida. No en volen parlar. Va ser la imperícia dels diferents executius que va crear el problema, i els toca a ells novament resoldre-ho. En un moment que no és el més propici per fer-ho, amb una campanya electoral i unes eleccions generals a la vista. Definitivament, la convocatòria d’eleccions no era la decisió més adient per al moment.

Sánchez, de poder governar amb el bloc de la moció de censura ha passat a mirar, una altra vegada, cap a la dreta. Recordem el bloc del 155 i el pacte amb Ciutadans. Busca rompre amb els que el varen fer president per trobar el suport d’aquells contra els quals va fer la moció. De la possible solució pactada a la possibilitat de repetir la via equivocada. Ironies de la història. Voldria equivocar-me. La manca de lideratge del govern Torra no és una oportunitat per a ells. El cilici d’haver de reprimir el vandalisme de la darreres nits amb els Mossos d’Esquadra no és debilitat. Els cilicis mortificaven, però també endurien. Els falcons no s’haurien d’equivocar. Perquè sempre quedarà l'empenta ciutadana.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF