Vaig a la carnisseria i fix l’atenció en un cartell que adverteix de la impossibilitat de pagar amb targeta de crèdit quantitats inferiors als 10 euros. L’advertiment sempre hi havia estat però no meresqué mai la meva atenció, acostumat, com estic, a pagar només amb plàstic factures que superen el que normalment duc a la butxaca. Però vet aquí que venc d’un viatge nord enllà, d’un país que teòricament hauria hagut de canviar de divisa i on la targeta és un mètode habitual de pagament per a qualsevol despesa. Ja sigui un cafè, el pa o l’entrada en una piscina pública, qui et cobra aquesta petita quantitat amb l’aparell electrònic no manifesta fer-te un favor. Com que no visc amarat d’autoodi i, tot i que hi ha molt de malhumorat de cara al públic al nostre país, crec que la mitjana dels dependents, caixers i petits empresaris realitza la seva tasca amb la millor disposició possible. Cal anar a cercar raons no personals en la diferència amb la qual t’escometen quan mostres el plàstic rectangular. Els comerciants em diuen que les comissions que paguen als bancs fan impossible la venda menuda (amb l’excepció de quan les financeres volen promocionar nous sistemes, com les targetes sense contacte o la substitució per l’smartphone). I un pensa si aquesta bravegera amb la qual actuen les entitats no només és producte de saber-se còmplices del poder polític, amb el constant i generós bescanvi de crèdits i privilegis, sinó també de la imperiosa necessitat d’incrementar els ingressos per pagar la nòmina de tants inútils que omplen els consells d’administració, tants usuari de porta giratòria col·locat en assessories fantasma i tant de crèdit fallit, concedit per conveniència política.
